09 jul 2020

Anar al contingut

Anàlisi

Un error inacceptable

Jordi Casabona

Malgrat que els brots de febre hemorràgica pel virus d'Ebola (FHVE) a l'Àfrica continuen devastant les poblacions dels països afectats, fa dies que els ciutadans espanyols no sabíem res de l'evolució de l'epidèmia.  Les notícies -quan els fets estan lluny- són efímeres. De cop i volta, però, el virus d'Ebola (VE) ha sortit als carrers de Madrid i torna a ser el protagonista a totes les portades del país.

Europa ha d'estar preparada per a un degotall de casos esporàdics de viatgers internacionals i de cooperants infectats, a qui per cert, per una qüestió d'ètica i d'estètica internacional -malgrat les crítiques i en absència de condicions sanitàries adequades al lloc de destí-, cal seguir repatriant (si pot ser, però, abans d'arribar als estadis avançats de la malaltia, com ha succeït en els dos casos espanyols). Ja ha passat a Espanya, Alemanya, França, la Gran Bretanya i els Estats Units. El que certament no entrava en el càlcul de probabilitats era que s'infectés un professional sanitari dels que atenen els malalts amb FHVE, com ha succeït a Madrid. És inacceptable que en un país de l'Europa Occidental hi hagi un error en l'aplicació dels protocols de seguretat i confirma un cert grau d'improvisació en la seva aplicació. L'auxiliar afectada ha reconegut que es va tocar la cara en treure's el vestit protector, però tot el personal involucrat hauria d'haver tingut prou sensibilització, formació i supervisió en cadascun dels procediments per tal que no s'hagués produït aquesta errada. El fet tindrà repercussions importants en la predisposició dels professionals sanitaris per atendre aquests malalts i en la confiança de la ciutadania amb el sistema sanitari mateix.

Però, ara per ara, el repte més important és fora de l'hospital. Com ha passat als EUA, cal fer un estudi exahustiu de contactes a totes aquelles persones que s'hagin exposat als fluids de l'afectada durant les darreres setmanes. Per fer-ho, cal la col·laboració ciutadana i bons equips d'epidemiòlegs de terreny, un col·lectiu que a Espanya -pel fet de treballar en l'anonimat de les administracions i sense bata blanca- sovint ho fa amb menys mitjans i reconeixement que els seus homòlegs assistencials. Identificar i eventualment tractar els possibles contactes infectats és clau per evitar un brot epidèmic autòcton. Per la seva excepcionalitat i transcendència segur que es fa i es fa bé. Però no hem d'oblidar que això també s'aplica a qualsevol malaltia transmissible de persona a persona, que, com la tuberculosi o les infeccions de transmissió sexual, són molt més freqüents. Per això l'actual crisi del VE és una bona oportunitat per revaloritzar els professionals de la salut pública i assegurar-ne la formació. La plausibilitat d'un brot descontrolat de FHVE al nostre context és baixíssima, però, com diu la dita popular i una màxima en el sector, «prevenir és millor que curar». Els 75 milions de passatgers que cada any passen pels aeroports de Madrid i Barcelona conjuntament així ho aconsellen.