Milicianes, la doble lluita del 36

Marina Ginestà, que va morir la vigília de Reis als 94 anys, va agafar un fusell una sola vegada a la seva vida, però aquell moment va proporcionar una de les fotografies més utilitzades per representar la figura de les combatents en la guerra civil. Sense saber-ho, va posar cara a les milicianes, aquelles noies esveltes amb granota blava i màuser a l'espatlla que agafaven lloc a la trinxera per lluitar pel somni de la revolució colze a colze amb els seus companys homes. 

Les van deixar estar només uns mesos al front, els primers de la guerra. Llavors, totes les dones d'esquerres volien semblar milicianes. La mateixa Ginestà, una militant de les Joventuts Socialistes que prestava els seus serveis com a mecanògrafa i traductora de francès, la duia posada aquell 21 de juliol de 1936, i fins i tot les noies burgeses de Barcelona es van apuntar a la moda de la granota blava com a uniforme. Els cartells de guerra i la publicitat les mostraven precioses, disposades a lluitar. En el fons, era una provocació per als homes. Si una dona tenia prou valor per anar al front, ¿podia tenir por un home? Però feta la llei, feta la trampa. 

Gairebé cap podria haver-se convertit en soldat fora d'una milícia, un exèrcit espontani sense normes i sorgit del moment. L'octubre del 1936, el president Francisco Largo Caballero va reordenar l'Exèrcit popular i va enviar les dones a la rereguarda. Les venus mecàniques, com les van batejar els anarquistes col·locant-les en un olimp, es van convertir en un fet incòmode. Però a principis de la guerra, les milicianes encara eren deesses. 

A Ginestà no li va agradar mai gaire aquella instantània, perquè deia que era irreal. En això tenia raó. El fotògraf alemany Hans Guttmann, que firmava els seus treballs com a Juan Guzmán, va anar a fer un reportatge a l'antic Hotel Colón de la plaça de Catalunya de Barcelona, que el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) acabava de convertir en el seu quarter general. I allà hi havia Ginestà. Guttmann la va veure amb la granota blava, els cabells curts i uns 17 anys que desprenien èpica pura pels ulls. Li va demanar que pugés al terrat per fer una foto i ella hi va accedir. 

La posició no podia ser més simbòlica. Als peus de Ginestà quedava la plaça de Catalunya. Més enllà, la ciutat sencera. La sublevació havia fracassat a Barcelona i hi havia un ordre nou. Els hostes adinerats n'havien marxat, aparentment per no tornar, i els revolucionaris socialistes havien cobert la façana de l'antic immoble burgès amb sigles gegants del seu partit, flanquejades al seu torn per dos enormes retrats de Lenin i Stalin que semblaven observar des de la distància, dominant la vista. Al fotògraf i la model només els faltava un fusell, que van demanar prestat amb la condició de tornar-lo immediatament.

«Hi havia eufòria», recordaria Ginestà després d'haver oblidat completament aquella foto i de tornar a recordar-la. La imatge –part d'una sèrie d'unes 20 preses– va ser venuda a l'agència Efe el 1987 amb tot l'arxiu de Guttmann sense que es conegués la identitat de la protagonista. No va ser fins dues dècades després quan el documentalista d'Efe Julio García Bilbao, quan llegia les memòries del corresponsal de Pravda Mikhaïl Koltsov, es va aturar en una fotografia i es va adonar que la traductora que acompanyava el periodista era la miliciana misteriosa. Ginestà, que va acabar treballant com a reportera per a diversos mitjans republicans durant la guerra, havia acompanyat el periodista soviètic durant tota la contesa. També, durant l'entrevista que va tenir amb el líder anarquista Buenaventura Durruti l'agost del 1936, a Bujaraloz (Saragossa). Una conversa que, segons Ginestà, va acabar provocant la sentència de mort de Stalin per a tots dos. 

Popularitat sostinguda

Notícies relacionades

Mor una netejadora de BCN mor després de treballar tot el dia al sol

Dues dècadesde bodes LGTBI

El 2008, García Bilbao va localitzar Ginestà, viva i a París, on va residir els seus últims anys. La dona havia travessat els Pirineus després de la derrota republicana i, des d'allà, va agafar un vaixell cap al Mèxic de Lázaro Cárdenas, país d'acollida per a nombrosos exiliats. No obstant, el vaixell es va desviar cap a la República Dominicana. Ginestà hi va estar fins al 1946, quan va tornar a fugir, aquest cop del dictador Rafael Trujillo. Va ser llavors quan es va instal·lar definitivament a França. 

Curiosament, mentre Ginestà corria per mig món, la seva popular fotografia semblava fer-ho per l'altra meitat. La imatge no va perdre popularitat al llarg del temps. L'escriptor Carlos Fonseca la va utilitzar per a la portada del seu llibre Trece rosas rojas (2004), que després seria portada al cine, i també va ser cartell d'una exposició a Alemanya. No obstant, la model va ignorar durant gairebé vuit dècades que havia estat la cara de centenars de dones que van marcar una època.