Carles Martínez: "El meu gran somni és fer la ruta a Santiago en tàndem"

En ocasions, poques, passa que una entrevista s'enreda amb una altra, com les cues de les cireres. Va ser així com Carles Albert Vallvè, inventor del joc de la botifarra virtual (contra del 20 de novembre), va parlar sobre el seu company de tàndem, Carles Martínez (Barcelona, 1962), un esportista sordcec establert a Manlleu. Una vegada concertada la cita, hauria estat difícil comunicar-se sense la col·laboració de Sandra Maier, guia i intèrpret de llengua de signes en català, que, agafada de la mà de l'entrevistat, li dibuixava en l'aire el que volien ser paraules.

-Quan vaig néixer em van detectar la sordesa congènita i, al cap de poc, la meva mare es va adonar que també tenia problemes de vista. Em van posar ulleres, però res. A poc a poc se m'anava reduint el camp de visió. Va ser als 30 anys quan el doctor Barraquer em va detectar la síndrome d'Usher i la retinosi pigmentària… Hi vam arribar tard.

-Ho sento.

-No passa res, no es preocupi. Jo sóc molt feliç, encara que no tingui solució. Reconec i accepto la meva discapacitat. Altres persones, en canvi, no ho assumeixen i no volen, per exemple, que les toquin… Si li miro la cara, la veig borrosa i, al cap de 30 segons, em desapareix, la veig tota blanca.

-En el silenci i la foscor, ¿quins estímuls rep del món exterior?-L'olfacte… Una vegada, amb un grup d'amics sords estàvem buscant un restaurant per sopar, i ells em deien que estava tot tancat. De sobte, vaig sentir una olor tremenda de pizza, i cap em creia. Hi vaig insistir: «No sé on, però ho oloro; seguim caminant, que ja la trobarem». I així vam trobar la pizzeria. Em diuen que sóc com un gos.

-I el tacte, suposo.-És clar. Quan palpo una cara amb les mans, sé de seguida si la persona està nerviosa, o tensa, o cansada, o trista.

-¿Què el molesta més dels oients?-La comunitat oient ens diu sempre «sordmuts», i a mi em fa molta ràbia. A poc a poc s'ha anat desterrant aquest terme. ¡No som muts! Emetem sons perquè tenim cordes vocals.

-¿Des de quan té l'afició ciclista?-Vaig intentar muntar amb el fill de la meva companya, però va ser un fracàs perquè el xaval té 14 anys i quèiem a cada moment. Vaig anar a l'ONCE, però no hi havia cap monitor que sabés a més la llengua de signes. La meva gran sort va ser conèixer el Carles, que sí que en sap. ¡Vaig saltar d'alegria quan em va dir que li venia de gust provar això del tàndem!

-Un davant i l'altre darrere: ¿com aconsegueixen comunicar-se?-Si travessa un cotxe pel mig de la carretera i el Carles ha de frenar de sobte, m'avisa abans tocant-me la mà. A vegades no hi ha temps, però ja ens compenetrem tant que gairebé detecto les seves intencions. El meu gran somni ara seria fer junts el camí de Santiago, potser l'any que ve.

-Confiança total en el company.

-Sí, hi crec molt, en ell. Sortim dues vegades a la setmana. Al principi tenia una mica de por a les baixades perquè anava molt ràpid. Jo reia, però per dins...

-La seva parella, Fina, també és sordcega.-Ella té restes visuals i hi pot veure una mica. Vivim junts des de fa tres anys, amb el fill de la Fina, l'Adrián, i el nostre gos guia, Erwin. Ens comuniquem bé.

-¿Com s'organitzen per les feines?

-Ho fem tot junts i ens ajudem molt. ¡Sé fer truites de patates i moltes altres coses! Treure la pols és el que em costa més, perquè mai estic del tot segur que estigui net.

Notícies relacionades

La Fiscalia demana 11,5 anys de presó per dues brutals agressions a homosexuals a Calvià

Els 15 minuts més crítics de la missió Artemis: així serà la reentrada de la càpsula amb els astronautes a l’atmosfera terrestre

-¿No discuteixen mai?

-¡És clar! Ens barallem agafats de la mà.