Ramon Olivella: «Partir l'animal em costava; tallant el cap era bastant bo»

-Expliqui'm, ¿per què es va fer matador?

-Bé, no ho sé, suposo... El meu pare, que en pau descansi, era matador, tres oncles meus també ho eren… I la meva mare era carnissera, treballava al mercat del Ninot. De petit, el meu pare em vestia de matador per als carnavals. Li havia promès a la meva mare que ho faria si tenia un nano.

-L'ambient familiar era propici.

-Li explico una altra cosa: quan jo era petit, per la revetlla de Sant Joan es feien corrides de vedells a Les Arenes. Un dels meus oncles matadors m'hi portava perquè veiés com després degollaven el vedell. El degollaven allà abans de portar-lo a l'escorxador.

-¿On era l'escorxador?

-Molt a prop de Les Arenes, a Vilamarí amb Consell de Cent.

-Parli'm de la seva feina. Expliqui'm com es mata un animal.

-En resum, n'hi havia un que li aguantava el cap i un altre que li donava un cop amb la maça. Després el degollàvem, el posàvem de panxa enlaire i li trèiem la pell; sempre amb compte, perquè la pell valia diners. Després se li tallava el cap i el cos es penjava d'un ganxo, i amb una destral s'obria pel pit. Finalment es partia l'animal.

-¿Quins anys va treballar a l'escorxador?

-Hi vaig treballar… ¿A veure? Sí: del 55 al 80.

-¿Li va arribar a tocar el debat per la crueltat dels mètodes?

-No, no em va arribar a tocar. Però en aquell escorxador, com en tots, es tractava la mort de l'animal de la forma més neta i acurada possible, per evitar que ho passés malament, o ho passés com menys malament millor. Jo no disfrutava donant-li el cop amb la maça. Era la meva feina.

-¿Què distingia un bon matador?

-Un bon matador… Li dic un cas concret, Julián, un company de l'època. Bé, era extraordinari. Sobretot escorxant i tallant la vedella. ¡Buf! Era boníssim.

-¿En què era bo vostè?

-Partir l'animal, la veritat, em costava. Tallant el cap, en canvi, era bastant bo. Vaig disfrutar molt de la meva època a la Monumental, ara que hi penso.

-¿La Monumental?

-És clar. A la plaça hi ha un petit escorxador que també depenia de l'ajuntament. Allà hi havia dos grups de cinc que treballaven per torns, i un dia va venir l'encarregat a dir-nos que dos del grup dels toros es jubilaven, que qui volia entrar-hi. Jo em vaig oferir, vaig estar-hi gairebé 10 anys.

-¿I? ¿Li va agradar l'experiència?

-Va estar bé. S'havia de treballar de pressa, això sí. No et podies entretenir gaire perquè et venia l'altre toro de seguida, havies de ser ràpid. De fet, en aquella època hi havia concursos de matadors. Es competia a veure qui feia una vaca en menys temps.

-¿És a dir?

-Matar-la, degollar-la, treure-li la pell i partir-la per la meitat.

-Ah. ¿I què era un bon temps?

-Els que ho feien ràpid ho feien en 18 minuts. Més o menys. Jo no era dels ràpids.

-Una pregunta: ¿Què és el que feia més pudor a l'escorxador?

-El porc. Però no tot el porc. Perquè la pell ­quedés llisa, sense pèl, es tirava a la caldera després de degollar-lo. Però sense els testicles. Els testicles feien molta pudor.

Notícies relacionades

Factors personals i acadèmics disparen fins al 40% l’absentisme a la universitat

Uns Mossos de l'ARRO es retroben amb una nena que van salvar de morir ennuegada al Bruc

-Va enviar una carta al diari. Es queixava del matador xinès.

-¡És que això no és un matador! ¿Com ha de ser un matador algú que s'acosta armat a un gos, mirant-lo als ulls, sense cap mesura per evitar-li el patiment…? És com el carnisser. Amb quina facilitat s'utilitza la paraula carnisser per parlar d'un assassí.