Gent corrent

Eugeni Anguera: «...i li vaig recitar el poema a la infermera que em va atendre»

Té 85 anys, ha publicat un llibre de poemes i sempre que pot va a recitals a Barcelona.

«...i li vaig recitar el poema a la infermera que em va atendre»_MEDIA_1

«...i li vaig recitar el poema a la infermera que em va atendre»_MEDIA_1 / JUAN PEDRO CHUET-MISSÉ

2
Es llegeix en minuts
MAURICIO BERNAL

-«El poeta de la Vila de Gràcia», llegeixo aquí.

-¡Bah! Això són coses de la Numancia.

-¿La Numancia?

-La Numancia, la noia de La Casa de los Cuentos. S'inventa aquestes coses.

-És de les poques coses que sé de vostè. Que recita a La Casa de los Cuentos. I que va publicar un llibre. ¿Què recita?

-Miri, parlant de la Numancia: Las noches de Numancia son noches muy queridas / Las noches de Numancia son siempre divertidas.

-¿Això recita?

-No, això no. Això és un rodolí, un pareado, que es diu en castellà. Un rodolí per a la Numancia. En faig molts. I en tinc un altre.

-A veure.

-Escolti. Las noches de Numancia son noches de ilusión / Las noches de Numancia no tienen parangón. En tinc set o vuit, d'aquests.

-Carai. ¿I què recita, finalment?

-Li explicaré una cosa. Jo fa 40 anys que faig gimnàstica, sempre abans d'anar a dormir. Faig tots els moviments possibles que un pot fer ajagut al llit. En dic gimnàstica B.V., bàsica i virtual, i l'he introduït a La Casa de los Cuentos.

-M'està dient que enmig d'un recital…

-Miri, jo no em vull morir… tot i que sé que em falta poc… Bé, el cas és que aquesta és una gimnàstica que m'he inventat per salut, i vull compartir-la, que la gent la practiqui. L'última vegada vaig haver de demanar ajuda a un forçut per poder ajupir-me.

-¿I la poesia? ¿Què llegeix?

-Bé, recito els meus poemes, faig algun conte, invento alguna cosa sobre la marxa…

-Llegeixi'm un poema seu.

-És clar. Miri.

-Ah. El seu llibre. N'està orgullós, ¿oi?

-Bé, sí, orgullós. Me'l  vaig pagar jo, ¿eh?

-Bé, però tot i així… Aquí diu segona edició.

-Ah, sí. Això em fa il·lusió.

-Bé, ¿què m'anava a llegir?

-Pepita. Està dedicat a la meva dona, i és un homenatge a la femineïtat. Pepita / Ets aigua fresca i clara, / de neu pura i immaculada, / caiguda al llarg de l'hivern / i que el sol de primavera / poc a poc ha anant fonent. Aquesta és la primera estrofa. És bucòlic perquè jo vaig néixer al camp, i mai hi he renunciat.

-¿D'on és?

-Sóc de Vilanova d'Escornalbou, un poble de Tarragona. De jove era pagès. Després vaig treballar al tèxtil, a la fàbrica de Salvador Casacuberta, el que avui és La Sedeta, però sóc del camp, i n'estic molt orgullós.

-Amb el poema deu estar contenta, la seva dona.

-¡I tant! ¿Però sap què? A totes les dones que conec els el regalo i li canvio el nom. Un dia em va tocar anar a la Seguretat Social i l'hi vaig recitar a la infermera que em va atendre. Perquè jo recito els meus poemes on puc, no solament als recitals.

-¿Quan va començar a anar a recitals?

-Al jubilar-me, quan vaig començar a donar importància a la meva poesia. Vaig anar a Ràdio Vilassar i allà recitava poesia a El racó dels avis. Hi havia bons recitadors, i un senyor de 95 anys em va dir un dia que per què no anàvem junts als llocs on ell recitava.

-¿Disfruta recitant?

-Sí, però ho faig perquè crec que és deure de qualsevol ésser humà demostrar el que és. Com diu un dels meus rodolins: Qui sempre parla de si mateix, és que poca cosa coneix.

Notícies relacionades

-Però això vol dir el contrari.

-Justament, la paradoxa. A mi m'agrada parlar de mi mateix, fer-me el simpàtic, i que els agradi el que penso.