'Longa noite de pedra'

En aquest món global i interactiu, les catàstrofes sempre vénen precedides pel so greu i fosc de les aspes dels helicòpters. A la mil·lenària Compostel·la, la ciutat que es va inventar la tomba d'un apòstol per abandonar la perifèria de la cristiandat, els helicòpters van començar a volar massa baix i massa en cercle a les nou del vespre. Així ens vam assabentar que havia passat alguna cosa dolenta.

La ciutat es preparava per a la seva nit més poderosa, quan els compostel·lans es desempalleguen del monopoli de l'Església sobre la catedral i prenen la seva façana gràcies a una ofensiva de focs artificials. Als carrers, la gent va començar a mirar al cel, intentat desxifrar els missatges dels helicòpters i les sirenes. Les ràdios locals van donar el primer avís. Un descarrilament, semblava que amb morts. «No serà tanta cosa», explica una veïna a la TVG que li ha dit un policia. Però ella ja sabia que era molt pitjor. Com ho va pressentir al moment la ciutat.

Les notícies arribaven a cada moment pitjors. El nombre de víctimes es multiplicava per ell mateix. Les primeres imatges del lloc de l'accident mostraven un tren escampat sobre la via com les tripes d'un acordió, recargolat per un impacte ferotge i brutal. Ja ningú es recordava que era la vigília del dia de l'apòstol. Els veïns baixaven a les vies amb mantes i ampolles d'aigua i tornaven a casa amb les mans cobertes de sang. Alguns fins i tot deien que havien sentit diverses explosions abans del desastre. Tot, fins i tot la data i l'hora, començava a resultar sospitós.

Un lloc freqüentat

Però la calamitat ve sola. No necessita que l'ajudin. Els admirables serveis d'emergència van aconseguir travessar entre estretes pistes asfaltades i cunetes per portar auxili, ambulàncies i una enorme grua a la zona zero. Un dels cotxes de l'Alvia havia sortit volant per sobre del mur de seguretat del traçat. S'havia endut la llotja aixecada pels veïns per a les festes de l'Angrois. Si no hagués estat la nit dels focs, el lloc podria haver estat ple de parelles ballant al so d'alguna orquestra.

La nit s'havia tornat llarga i de pedra, com en l'immortal poema de Celso Emilio Ferreiro. Sense debats, sense perdre el temps, sense que ningú l'hi digués, la mateixa gent que planejava dedicar la nit a la festa amb els amics, va decidir entregar-la a la solidaritat amb desconeguts. Santiago és una ciutat acostumada a cuidar pelegrins cansats i adolorits. Ahir va demostrar que manté viu aquest costum. La joventut que s'amuntegava als jardins del campus universitari per passar una nit de gresca es va posar a fer cua davant les portes del Centre de Transfusions de Galícia tan bon punt es va anunciar la necessitat de donants. De seguida s'hi van desplaçar les famílies que passejaven per l'Alameda i la ciutat vella. La sanitat pública va demostrar la raó del seu nom i la seva tradició de servei en un exemplar Complex Hospitalari Universitari a on van assistir metges i personal sanitari fora de servei oferint el seu treball. Els carrers de Compostel·la es van omplir de ciutadans desitjant ajudar i buscant a les xarxes socials on ho podien fer.

Al barri compostel·là de de San Lázaro, situat al costat del tram francès del Camí de Santiago, es va començar a atendre les famílies en un gris i impersonal edifici administratiu. Tan sols es disposava d'una relació dels ferits. Els parents anaven arribant i es comprovava si el nom pel qual preguntaven figura en aquesta llista. L'enteresa, la discreció i la dignitat amb què espera la gent tota la nit impressiona. Resultarà una cosa impossible d'oblidar ni amb el temps. Santiago ja és una vetlla callada a les ribes del riu Sar. Els gallecs tenim la nostra pròpia manera de relacionar-nos amb la mort. Es diu silenci. L'endemà al matí, la mort i el silenci seguien allà, com Galícia.

Notícies relacionades

La festa negra

El revolt fatal no disposa de la seguretat més avançada

Les càmeres de televisió s'apagaran, els micròfons de les ràdios es desconnectaran, els fotògrafs deixaran de disparar les seves càmeres i flaixos. Galícia, el país que es va enfrontar sense descompondre el seu gest callat a la pitjor tragèdia de la seva història, té dret a exigir que no succeeixi el que passa tantes vegades en aquestes desgràcies.

Ni oblit, ni indiferència. Es tracta d'una via nova de velocitat alta, era un tren modern i el maquinista feia un any que realitzava aquesta ruta. Tenim dret que la investigació que ens expliqui el que ha passat es faci bé i de manera professional, però que s'acabi ràpid. Volem saber què ha passat. Però sobretot volem conèixer què farem perquè no torni a tenir lloc. Ja hem après que el risc zero no existeix. Però és segur que ho podem fer millor.