Un ministre català

La gent ja no fa gaire cas de les reformes educatives espanyoles (o madrilenyes) que es van succeint des de l'inici de la transició. La formació dels nostre jovent continua sense millorar, cosa de greus conseqüències per a la democràcia. Fenòmens televisius que han estat notícia, fins i tot alFinantial Times, com l'insòlit cas deBelén Esteban (¿Belenitzacio de la televisio?), mostren fins a quin punt és evident la vulgarització cultural que està patint la societat espanyola amb totes les conseqüències d'empobriment general que comporta.

Continuem sent el país amb més fracàs escolar i fallant en els rànquings internacionals. La gent continua sense saber parlar l'anglès. Fins i tot, els presidents dels governs només es posen a aprendre anglès intensivament quan ja no els queda cap més remei (Gonzalez, Aznar, Zapatero, Rajoy).

En gran part, el problema rau en la poca formació internacional dels ministres d'educació, per tant, en qui els nomena, en aquest casRajoy, que també va ser ministre d'educació.José Ignacio Wert, per cert, d'internacional només en té el cognom, perquè la seva formació és ben madrilenya. És obvi que en aquests nivells, i sobretot en un terreny tan important com l'educatiu, qui executa les veritables reformes ha de ser algú amb una competència internacional, amb una visió molt mes àmplia que la que pot tenir una persona que no ha sortit gaire de Madrid. Entre el seu antecessor, basc però format a Madrid,Ángel Gabilondo, i el mateixWert poca diferència hi ha. Els catalans haurien ara de reivindicar un ministre d'educació català. Un català tindria una comprensió plural de l'estat i podria ser capaç de negociar i millorar aquestes relacions catalano-espanyoles que mai han funcionat. O els catalans tenen poder a Espanya o més val marxar.

Notícies relacionades

Consol Franch: "Una persona amb un trastorn mental necessita sentir-se útil"

Neix ‘Idò!’, el nou projecte editorial per donar suport al català a les illes

Ara al ministreWert el preocupa la queixa d'unes desenes de famílies a qui no els agrada el català però que viuen a Catalunya. Com a conseqüència, hem deixat que torni a l'opinió pública l'estèril confrontació entre el català i el castellà. Això és, precisament, el que desinfla la gent en relació als polítics.

En canvi, algunes de les millores serien molt senzilles i barates. Tan senzilles com canviar l'horari. Les tardes de classes a primària són una pèrdua de temps, com també ho són les llargues estones perdudes per dinar. D'altra banda, continuem trobant en la societat espanyola, tot i els mitjans tecnològics, falta d'informació. Per exemple, ¿com podem saber els resultats acadèmics d'una escolar concreta? És imprescindible incorporar, en tots els sectors de la societat, el concepte anglès d'accountability. És a dir, quan s'atorguen uns recursos públics, cal aportar resultats concrets, amb tota la transparència que es pugui perquè la ciutadania té dret a la informació. D'altra banda, aniria bé tornar a l'estudi i a l'esforç d'abans i també al respecte als grans. Mesures tan senzilles com tornar alvostèper referir-se al mestre poden ajudar a atorgar al docent el prestigi i reconeixement que es mereix i que necessita per poder donar resultats.