Remei Company: «Aprofiteu,que la vida és curta i només en tenim una»

Remei Company va néixer a Castellar del Vallès fa 110 anys. Als 62 es va treure el carnet de conduir, als 90 encara anava amb talons i fins als 102 se les va apanyar sola a casa seva. Lúcida i amb molt de geni, cada matí analitza la notícia del dia a la residència per a persones grans. I el que veu li causa inquietud.

-¿No li agrada aquest món d'ara?

-¡Em sembla una porqueria!

-No ha trigat ni un segon a contestar.

-El món ha canviat a pitjor. A mi la política sempre m'ha interessat. ¡I els d'ara són tots uns malgastadors! La gent no estima a ningú. Falta bondat. Abans ens estimàvem més. Jo feia caritat a tothom qui podia.

-Potser aquest és el secret de viure 110 anys.

-No ho sé pas. La meva mare, que era filla de pagesos, va viure fins als 103 anys.

-Genètica a part, ¿algun hàbit miraculós?

-Sempre he begut molta aigua de farigola. Sis glops cada vegada.

-S'ha cuidat molt...

-¿Jo? ¡Si aquest hivern he anat sense mitjons! No he pres mai cap medicament, els meus tres fills els vaig tenir a casa i fins a l'any passat no havia trepitjat un hospital.

-¿Què va passar l'any passat?

-Em van treure una pedra.

-També té una pell estupenda.

-No m'ha tocat ni una sola crema. ¡Ni una! Només aigua i sabó.

Estel, l'única viva dels seus tres fills, explica que la Remei anava amb talons als 90 anys i que, al veure-la, un camioner li va deixar anar un sonor «guapa» al seu pas.

-Va créixer en un entorn fabril.

-El meu pare -un viudo que va venir de Berga amb un fill de 17 anys- era mecànic de telers de la fàbrica Tolrà. Es va casar amb la meva mare, que tenia 18 anys menys, i la fàbrica els va donar una casa. Jo era la més petita dels cinc fills. La més mimada, probablement. Tots vam aprendre a parlar amb signes per comunicar-nos per sobre del soroll dels telers.

-Per la guerra civil tenia 33 anys.

-Però no ho vaig passar malament. A Castellar hi havia un camp d'aviació i jo, que era modista, cosia les caçadores dels aviadors, que sempre em posaven monedes al cistell de boga, o em pagaven amb sucre, arròs… A més, feia la roba de les serventes de la família Turull,

entre Castellar i Sabadell. I jo anava en bici d'un costat a un altre.

-Una moderna, vostè.

-¡La més moderna! Vaig ser la primera a portar pantalons a Castellar, i això em va valer moltes crítiques, ¿eh? Feia el que volia i m'importava poc el que diguessin. També em vaig treure el carnet de conduir als 62.

-Mai és tard.

-El meu marit va dir que si em treia el carnet em compraria un cotxe. Vaig aprovar la teòrica a la primera, però la pràctica se'm va resistir una mica. Vaig conduir fins als 80.

-Una dona amb empenta. Devia tenir molts pretendents, ¿oi que sí?

-¡Ui, tants com en volia! Però al principi no pensava a casar-me. Els anava elegint. El que més m'agradava era el Perich, fill d'una família de constructors. Ens vam fer nòvios. A casa seva m'estimaven molt, encara que la seva germana em va agafar gelos.

-Malament.

-Però va ser el meu germà Isidro el que em va fer renyir al veure que planxava les ratlles dels pantalons de la família... Ho vam deixar, però el Perich em va dir que podria tornar a estimar però que sempre pensaria en mi.

-Romanticisme del bo.

-Al cap d'un any, em vaig fer nòvia del Simeó Caba, que era forner. Hi vaig estar casada 61 anys, fins que va morir. Vaig ser feliç. Era altruista i jo, molt emprenedora. Mai vaig deixar de cosir, però l'ajudava al forn, el Forn Sant Jordi, i fins i tot vaig idear la venda ambulant de pastissos. Ens guanyàvem molt bé la vida.

Notícies relacionades

"Abans hi veníem de barbacoa; ara vivim aquí"

Les barraques de Montcada pugen un 25% després de dos anys d’oblit

-¿Aquest més d'un centenar d'anys se li han fet curts o llargs, Remei?

-¡M'han passat com un bri d'aire! Aprofiteu, que la vida és molt curta i només en tenim una.