Espanya fa les maletes

Els espanyols tornen a emigrar quatre dècades després. Abans se n'anaven treballadors sense qualificació; ara, persones amb formació, universitaris especialitzats. Encara que no hi ha dades que ho testifiquin, se suposa que són joves: l'atur juvenil supera el 50%. Però no hi ha dubte que se'n van perquè ja no troben portes on trucar. En les últimes dècades, els fluxos migratoris han variat a Espanya significativament: en mig segle, ha passat de país d'emigrants a país d'immigrants. I, ara, torna al principi. Com a mínim en part. En totes les tertúlies de carrer s'ha convingut que el millor per a un jove en aquests moments és marxar a l'estranger. Les estimacions de l'INE que es van conèixer dilluns apunten que això està passant. Indiquen que des del gener fins al setembre se'n van anar gairebé 55.000 autòctons, és a dir, un 21,6% més que en el mateix període del 2011. «És un increment altíssim que no es va registrar ni a principis dels 80, quan també hi havia una crisi dura», afirma Pau Miret, sociòleg i investigador del Centre d'Estudis Demogràfics.

Diverses imatges s'ajunten en el resum d'aquests anys, d'aquestes dècades. D'entrada, els trens plens d'espanyols en direcció a França, Alemanya, Suïssa, Bèlgica. Els passatgers d'aquells trens, centenars de milers, van comprar el bitllet als anys 60 i 70 amb la prosperitat com a destí final. Molts homes i dones van ser operaris de fàbrica en aquells països. Moltes dones van treballar com a empleades domèstiques. Van arribar al cor d'Europa 20 anys després que alguns exiliats de la guerra.

ANTECEDENTS / Eren ciutadans que abandonaven el seu país i sovint les famílies per guanyar-se la vida. Els dels anys 60 van succeir l'emigració econòmica espanyola que va escollir Amèrica en el primer quart de segle. Encara que hi ha moltes llacunes estadístiques, es pot fer un perfil de les persones que se n'anaven. Hi ajuden molt les dades de l'Institut Nacional d'Estadística, números de l'emigració espanyola al continent europeu durant el 1976. Aquell any, ja lluny del moment àlgid del fenomen migratori, de 10.774 espanyols que se'n van anar a Europa, 8.146 eren treballadors de fàbrica, i 1.800, pagesos. El tercer grup en nombre era, amb 422 integrants, el dels «treballadors dels serveis, els esports i les diversions», segons va fer constar l'INE.

LES PASTERES / Per al següent capítol del resum són necessàries les imatges dels que després van arribar en massa, des del sud, saltant fronteres, per mar, com fos. Les primeres pasteres eren conegudes poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aleshores, EL PERIÓDICO enviava reporters al Marroc per explicar que a Tànger es feia cua per aconseguir un visat, obligatori per entrar a Espanya des del 15 de maig de 1991. Els que demostressin que vivien a la península abans d'aquella data veien regularitzada la seva situació. El comissari en cap d'Algesires, Miguel Ángel Fernández, va deixar clar fins a quin punt era difícil de veure el que passaria: «No hi ha dades objectives per pensar que hi haurà més magribins que intentin entrar clandestinament a Espanya, però tot pot ser». No es podia imaginar que centenars de milers de persones farien l'impossible per arribar a la que veien com la terra promesa, i que molts ho pagarien amb la vida.

Espanya seguia sent un país amb un percentatge baix d'immigració estrangera. El 1991 hi havia 360.655 forans censats; un 0,91% del total. El 2010, ja n'eren 5.747.734, un 12,2%. La xifra va començar a baixar en percentatge només aquest any: va caure a un 12,1%. Ja fa almenys quatre anys que la crisi va començar a provocar l'adéu de forans. El 2011 va ser el primer any que se'n van anar més persones d'Espanya de les que van arribar. En concret, en van marxar 507.740 (50.000 més de les que van arribar).

Notícies relacionades

Vibra, l’app que posa la cultura al teu abast

La fiscalia investiga una vintena de casos d’abús econòmic d’avis

Javier Bonomi, president de Fedelatina, la federació de les entitats llatines de Catalunya, sosté que als immigrants els passa el que després li passarà a la societat que els alberga. I més o menys, encara que lògicament no amb les mateixes xifres, això és el que està passant. Quan l'activitat econòmica es va desplomar, els estrangers van perdre la feina a l'obra. Ara, ja fa temps, és l'arquitecte el que s'ha quedat sense feina.

L'AMÀLIA SE'N VA / De la situació actual n'és exemple l'Amàlia, 41 anys, barcelonina, arquitecta i urbanista. Té el títol des del 1996, però des del 1992 ja treballava amb alguns dels seus professors. Quan va començar la carrera professional, va compaginar un despatx compartit amb experiències en altres equips i a l'Administració, on va tenir la seva última feina. Fins ara, sempre havia canviat de feina per pròpia decisió. Fa un trimestre que no treballa i calcula que d'aquí sis o vuit mesos serà a Anglaterra amb la seva parella: «El que tinc quedarà en quatre maletes. La idea és posar un peu a Anglaterra per després anar al Canadà».