Final d'una tradició
L'esplendor i la caiguda
El toreig modern va arribar a Barcelona amb el segle XIX i va viure la seva edat d'or a la primera meitat del XX
La Monumental era entre els anys 40 i 60 la plaça més important del món
La pràctica d'enfrontar-se a un toro, guanyar-li la partida i acabar sacrificant-lo es dóna des de l'edat del bronze. És la manera de fer-ho el que ha variat amb els temps i amb la geografia: correbous, embolats, capeas, toros de foc, garrochas, etcètera.
Al segle XVI es va aristocratitzar el toreig, exercit per nobles a cavall. Per al ritual es feien servir garrochas, piques i fins i tot armes de foc: el mateix Felip IV va acabar amb un toro d'una arcabussada.
Tal com explica José Carlos de Torres, el toreig modern -és a dir la corrida, el toreig a peu, amb normes i amb ramaderies-, no va cristal·litzar fins al segle XVIII i ho va fer en escorxadors a Andalusia, on van aparèixer dues grans places: la Real Maestranza de Sevilla -un segle abans que el Torín de Barcelona- i la de Ronda, on es van enfrontar els primers mites del toreig modern: Pedro Romero, Pepe Hillo i Costillares.
Catalunya, mentrestant, vivia aliena a l'evolució del toreig. Si bé es van construir closes al segle XVIII i es van programar algunes festes, els catalans encara no sentien els toros com una cosa pròpia. El marquès de la Mina va intentar sense èxit introduir la festa.
La preferida de Manolete
No seria fins a la visita a Barcelona de Carles IV, el 1802, que es va poder parlar de la primera corrida moderna amb data a Catalunya: va ser el 16 de setembre, en una plaça improvisada. Com que els barcelonins no s'hi entusiasmaven, es va arribar a prohibir el teatre mentre hi hagués toros, que al seu torn incorporaven acrobàcies i balls populars per atraure els ciutadans.
El 1834 es va construir el Torín. Un cronista de l'època, Joan Cortada, va escriure que l'espectacle, «molt estrany al caràcter del país», era «propi de Madrid o Andalusia». Però els barcelonins es van començar a aficionar als toros. El 25 de juliol de 1835, enfervorida per una pèssima corrida, la multitud es va llançar a cremar 15 convents i va assassinar 16 frares i dos sacerdots, en el que se n'ha dit la Bullanga de Sant Jaume.
Notícies relacionadesL'afició va continuar creixent, com indica l'alternativa del primer torero català: Pere Aixelà, el 1864. N'hi hauria molts més, des de Rovirosa, Gil Tovar, Mario Cabré, Joaquín Bernadó i Julio Aparicio fins als actuals Andrés Palacios i Serafín Marín, l'Escola Taurina de Perucho i centenars d'aspirants de tota la península. I va ser al Torín on es va implantar la novetat d'acompanyar el toreig amb música.
Amb les places de Les Arenes i la Monumental, la primera meitat del segle XX va portar l'edat d'or del toreig barceloní. Des dels anys 40 fins als 60, Pedro Balañá va convertir la Monumental en la plaça de toros més important del món, la preferida de Manolete, on grans destres van matar o van prendre l'alternativa. Però a partir de finals dels anys 60 ja es va fer perceptible que la societat anava per un altre costat i creixia la desafecció dels barcelonins, que van desertar de les places i van deixar el seu lloc als turistes. Malgrat iniciatives generoses com la de José Tomás, els números indiquen que els toros avui no interessen a la gran majoria de la societat catalana.
