Una atracció que es desmunta

rere les taquilles dels autos de xoc i els trens de la bruixa, despatxen firaires que, de tant en tant, evoquen avis amb trompetes i cabres, i àvies zíngares que es feien passar per la dona sense cap i/o la dona serp. L'homo antecessor de Marcos Orus, al capdavant dels autos de xoc de les festes de Gràcia, és la seva besàvia Anunciación Barrachina, que fa més de 80 anys va deixar Casp i va començar a obrir-se camí a Barcelona amb unsprotocavallets:l'espavilada senyora es dedicava a passejar els nens en un bur­ro. El negoci va funcionar, perquè va ser la fundadora dels Caspolinos, malnom de rància solera entre els firaires barcelonins. Durant dècades, la família va regentar els cavallets, els autos de xoc i els futbolins de Gal·la Placídia i el parc d'atraccions de l'Apolo. Ara, la branca familiar de Marcos és l'última supervivent de la saga.

Les raons d'aquest rèquiem són una lletania de problemes que troba rèpliques atracció rere atracció: la crisi, la competència dels parcs temàtics, el tango de lloguers i taxes que ballen en cada fira amb l'ajuntament de torn i«la mala fama injustificada»que, segons Marcos, arrossega el sector van ofegant, any rere any, les butxaques dels firaires, que aquest agost han tornat a sentir el pes del dit acusador després de la mort de tres persones en una fira de Toledo.«La investigació ja determinarà què va passar, però no hi ha sector més vigilat que el nostre», diu Marcos entre venda i venda de fitxes.«El meu marit ara està muntant la nostra muntanya russa a la fira de Mollet, i no hi ha res més segur que aquesta atracció»,diu la seva amiga i veïna de fira Marta Mayor, al capdavant de la taquilla del tren Eurodisney. Segons els firaires, els seus aparells són«segurs com un avió».

Revisions setmanals

La carpeta de permisos i certifi­cats que els firaires han d'entregar davant els ajuntaments dóna garanties als clients, segons el gremi, de la majoria d'organitzacions de consumidors i de l'Administració. Coses que han de presentar-se davant el consistori: un certificat anual firmat per un enginyer i un altre cada vegada que l'atracció es munta en un lloc diferent (els enginyers, habitualment, els envia el mateix gremi); una assegurança de responsabilitat civil que, segons el gremi de Barcelona, arriba fins a«1,2 milions d'euros»;certificats de la instal·lació elèctrica, d'extintors i d'impostos, i el manual d'instruccions de l'atracció. Els ajuntaments grans solen enviar un tècnic a fer laITV. Els petits, als quals se sol acusar de ser menys vigilants, no acostumen a fer-ho.

El sector no té cap normativa específica, i es regeix per directives europees i pel reglament d'espectacles, el mateix que estipula la seguretat en un partit de futbol o en un concert. En cas d'accident, els que han de donar la cara són el firaire, el gremi i l'ajuntament.«Per aquest ordre»,assegura Marcos, els col·legues del qual solen dir amb una sola veu que les atraccions ambulants són«més segures que les dels parcs temàtics: les desmuntem peça per peça cada setmana i ens coneixem cada soroll i cada cargol de memòria».Univers tancat

A més de recitar els protocols de seguretat amb la rapidesa amb què abans els nens cantaven les taules de multiplicar, hi ha més coses que distingeixen el firaire. Per exemple, sol contestar amb evasives a les preguntes sobre el seu volum de facturació (a la Conselleria d'Indústria diuen que aquests dies de vacances tampoc poden flacilitar les dades) i desplega un argot que fa difícil seguir la conversa: anomenaarbitris els lloguers que paguen als ajuntaments per muntar les atraccions;pistesels autos de xoc, irutael calendari de fires que segueix any rere any, on té lloc reservat en nom de la tradició. D'aquí ve la importància d'una altra de les seves característiques: quan un firaire et dóna la mà, sol desplegar tota la seva amabilitat i, acte seguit, el seu llinatge.

«Sóc José María Oliver, firaire de tercera generació», diu aquest propietari de diferents atraccions que rep a les escales de la caravanasuperluxeque acaba d'instal·lar a Igualada i que en boca d'un motivat agent immobiliari rebria el qualificatiu debombonera:la seva rulot té vitroceràmica, rentadora-assecadora, cafetera Nespresso,play, wii,televisió de pantalla plana i fins i tot un aparell de raigs uva. Com la majoria de col·legues, Oliver viu a la carretera del juliol al desembre, i cada any fa unes vint-i-tantes fires.

El tema de les generacions, aclareix, ho és tot (o gairebé) en el seu gremi. Ell, per exemple, va penjar els estudis i el seu pare li va llegar un miniscalextric i un volador infantil. La ruta, no obstant, la va heretar del seu avi,«que ja era firaire i tenia casetes de tir i barquetes quan gairebé no existien ni els firaires».

El fet de tenir un circuit resulta tan vital que si, per exemple, a algun magnat desorientat se li acudís invertir 850.000 euros en una muntanya russa, és probable que l'acabés muntant al jardí de casa seva perquè la disfrutés la seva família. Tret que l'hagués comprat de segona mà i amb dret a ruta. També pertany al codi del firaire el fet de no repetir atracció en les fires petites.«És per no prendre'ns els clients», diu Anabel Romero, esposa d'Oliver, nouvinguda en el món de les fires però«enganxada», segons confessa.

Tango municipal

A uns metres de la seva caravana, Paco, del Mesón La Gloria, es passeja al migdia pel recinte firal d'Igualada sota un sol que podria fregir totes les broquetes de la seva nevera. Amb la manguera a la mà, es va empassant pols i problemes. El principal, la crisi, que segons els firaires ha provocat aquest any descensos del 40% en la facturació. Aquest és el baròmetre particular de Paco: «Cada vegada es venen menys fitxes i hi ha més gent que, quan arribem, s'ofereix per treballar. Si cobrés 10 euros cada vegada que m'entreguen un currículum, em faria d'or: fa poc, en una fira, se'm van oferir 150 persones».Però les queixes dels firaires solen apuntar als ajuntaments, amb els quals ballen un tango en cada festa major. «Ens segueixen cobrant el mateix, malgrat que la majoria d'ells han reduït els dies de festes i que, per tant, ve menys gent», diuen des del gremi. El resultat, afirmen, són els preus desorbitats: 3 euros de mitjana per una fitxa, tant per una ronda als autos de xoc o un cop d'escombra al tren de la bruixa.

Altres peròs que el sector posa als consistoris: els recintes, cada cop més allunyats del centre, són sovint precaris pel que fa al terreny i els serveis, i cada vegada hi ha més problemes per instal·lar les caravanes a prop de les atraccions.«Per ells som una mera recaptació, una forma de pagar les festes majors»,asseguren. El cas és que cada consistori fixa el preu del metre quadrat de fira.

Cada consistori fixa el preu dels lloguers, que poden oscil·lar entre la

gratuïtat i els 170.000 euros que, segons el gremi de Barcelona, van pagar per muntar les parades i atraccions a la fira de Blanes. El resultat l'aporta Anabel, la mestressa de lacaravana-gadget:«La meva sogra diu que 20 anys enrere feia la mateixa recaptació que jo ara. Facturava molt i tenia moltes menys despeses». A més, es queixen, molts consistoris han obert la veda«per recaptar més»i cada cop hi ha més parades i més competència: elsnous, en aquesta pel·lícula, són els firaires portuguesos.

La mala reputació

La recaptació ha variat, però el que no ha canviat és la mala fama que arrossega el sector.«La fira és com un bloc de veïns, i hi ha de tot. Gent normal i gent que no ho és tant»,diu Oliver, que afirma que entre els acampats a Igualada hi ha«mestres i enginyers».Marcos Orus, elCaspolino,desenfunda el refranyer i el bon humor per constatar que aquesta reputació és gairebé congènita.«Se sol dir, de manera pejorativa, que 'ets un xarlatà de fira' i 'falles més que una escopeta de fira', però no són certs aquests clixés que anem pels pobles amb atracci-assegura Anabel Romero, que entre rialles constata aquesta mala imatge cada vegada que va a l'advocat i aquest, sorprès, li diu:«De veritat que no sembleu firaires».

ons que cauen a trossos, vivint en caravanes brutes, robant la llum i sense cuidar els nens». «Aquí de llestos també n'hi ha»,

Notícies relacionades

Mor una treballadora del servei de neteja municipal de Barcelona en plena onada de calor

Catalunya afronta un segon dia amb onada de calor amb un avís de perill

Un futur incert

Està vist que quan parla d'economia, el sector desenfunda les trompetes de l'apocalipsi. Però no deu ser tot tan negre quan hi ha un cert relleu generacional. La filla de Marta Mayor i Enrique Granell, presidents del gremi de Barcelona, té 21 anys, estudis de fisioteràpia, una caravana on viu i dues atraccions: una nòria de nens i una pista de boles que passeja per Catalunya«gràcies a la ruta heretada de l'avi». La facturació pot haver baixat, però en plena crisi les atraccions infantils«encara segueixen tirant», reconeix la mare, que des de la seva taquilla de Gràcia constata algunesreconversionsdel sector. Una és quotidiana: cada vegada hi ha menys firaires que viuen en caravanes i són pocs els que volen que els fills segueixin en el gremi.«Que estudiïn i que després decideixin»,diu Marcos,el Caspolino. I l'altra és de caràcter econòmic. Les casetes tenen problemes i la tómbola, almenys a Catalunya, està en extinció. ¿Qui es gasta diners en un sorteig podent anar al tot a un euro?«És un món que s'apaga a poc a poc»,diu la cançó que més se sent a les barraques.