Cal obrir les llistes

Els nostres partits polítics són organitzacions febles (pocs afiliats, poca presència social, cap premsa) però internament molt jerarquitzades. I un dels elements que contribueixen més a la consagració del poder de les cúpules polítiques és la forma que tenen les candidatures electorals: les famoses llistes tancades i bloquejades: l'elector no pot ni dividir el seu vot entre diferents partits, ni reordenar la llista que se li proposa. És molt simple: ho agafa o ho deixa.

Això té una seriosa conseqüència: el diputat no ho és per la seva entrega, la seva popularitat o el suport d'un grup o altre de ciutadans, sinó només pel fet que els que van confeccionar la candidatura el van posar en un bon lloc a la llista. D'aquí es derivarien el desconeixement social dels nostres representants, la seva submissió a les decisions de la cúpula, el seu allunyament de les bases socials a les quals representen.

Com sempre que s'atribueixen moltes conseqüències a un sol factor, probablement es culpabilitza excessivament les nostres llistes, imputant-los defectes que tenen moltes altres causes. Però hi ha consens entre els estudiosos en aquest punt: l'excessiva distància entre representants i representats i l'escassa autonomia dels diputats respecte dels seus grups polítics anquilosen la nostra vida parlamentària i contribueixen a visualitzar els nostres diputats com a assistents passius als plens, que es limiten a votar seguint les instruccions que els dóna el seu coordinador de grup.

Amb un esquema de llistes obertes, l'elector tindria la possibilitat (no l'obligació) d'indicar quins membres de la candidatura són els seus preferits, marcant-ne els noms amb una creu: vot de preferència. Al fer-se l'escrutini, els escons corresponents al partit X no s'atribuirien als candidats en l'ordre presentat pel partit, sinó en l'ordre fixat per les preferències dels electors. Si algú és més conegut, o més apreciat, o s'ha treballat més activament els seus electors, passarà al davant de candidats més passius, mésburocràtics.

¿Conseqüències? Es generarien incentius positius per als representants: treballar més, donar-se a conèixer, estar atents a les peticions i propostes dels electors; però també per als electors: informar-se millor, fer arribar idees o queixes als seus representants, actuar organitzadament sense esperar que el partit polític generi convocatòries…

Notícies relacionades

Mansour Gueye, el senegalès que després d'una dura travessia en pastera va acabar vivint a Espanya: "Vaig venir per buscar-me un futur millor i tenia clar que el primer era aprendre l'idioma"

El vent i els plàtans en flor provoquen una pluja de pol·len en una Barcelona vestida de gala per a Sant Jordi: «Hi ha nivells d’al·lergògens excepcionals»

Òbviament, aquests incentius també suposen riscos: candidats més rics o més glamurosos tindrien més mitjans de campanya i podrien quedar al davant d'altres de més seriosos o dedicats; podrien sortir divisions internes en el si dels partits; grups d'interès situats fora dels partits podrien exercir pressió a favor o en contra d'algun candidat. Riscos innegables, que es van conèixer a l'Espanya dels anys 30 o a la Itàlia de la primera República.

Però riscos menors i que s'han d'assumir, davant de la monumental impopularitat que avui pateix (amb justícia o no) la nostra classe política: és insostenible no fer canvis tan sol·licitats com aquest, quan les enquestes mostren que pels espanyols els polítics són el tercer problema més greu del país.