Algú ho havia de dir

Els incidents de dimecres a prop del Parlament són d'una extraordinària gravetat. L'agressió verbal i física als diputats, que són els representants legítims de la ciutadania, és quelcom del tot inadmissible. És un atemptat contra l'essència mateixa de la democràcia. La crítica unànime d'aquests fets està, doncs, més que justificada. Hauria estat bé, no obstant, que aquesta crítica s'hagués produït també quan, el 30 de maig de 1984 i coincidint amb la segona investidura deJordi Pujolcom a president de la Generalitat, davant les portes del mateix Parlament, diversos diputats del PSC, i altres dirigents i militants socialistes, van ser objecte de violentes agressions físiques i verbals per part de nombrosos ciutadans que s'hi havien aplegat per assistir a una manifestació a favor dePujol.

Notícies relacionades

Eclipsis democràtics

Els indignats fan pinya contra la violència per recuperar suport social

Algú ho havia de dir, iLuis Mauriens ho recordava ahir en aquest diari, refrescant la memòria dels qui ara, amb tota la raó, s'esquincen les vestidures, però que no es van escandalitzar gens davant d'aquells fets del 1984. Jo els vaig viure i patir personalment, en concret a la sortida del Parlament de l'aleshores primer secretari i candidat del PSC a la presidència de la Generalitat,Raimon Obiols. Especialment ell però també els qui vam sortir amb ell, vam ser escridassats, insultats, amenaçats i colpejats. També ho van ser el llavors alcalde de Barcelona,Pasqual Maragall, i altres diputats socialistes comLluís Armet, entre molts d'altres. Recordo encara molt bé aquells crits de «¡Mateu-lo, mateu-lo!», adreçats concretament contraObiols. I també que dins del Parlament els qui vetllaven per l'ordre intern no eren els Mossos, sinó un grup de persones identificades amb braçalets com a membres del servei d'ordre de CDC, que, un cop acabada la sessió d'investidura, es van afegir a la manifestació a favor dePujol, que va acabar davant del Palau de la Generalitat.

Algú ho havia de dir, i aquest diari ho feia ahir. Convé no oblidar que l'inadmissible i blasmable atac sofert pel Parlament el 15 de juny té un precedent almenys tan greu: el que es va produir el 1984 davant la complicitat, o si més no la passivitat silenciosa, de molts dels que ara s'escandalitzen amb tota la raó. Però aquesta raó seva d'ara seria molt més plena si en el seu moment haguessin condemnat aquells fets amb la mateixa duresa.