Un còmic mordaç sobre la crisi arrasa a internet

Està en boca de tothom. A les sales d'es-pera, a les barres dels bars, en qualsevol sobretaula: la maleïda crisi i que no ens en sortim. Doncs bé, és possible que cap profund article de fons a la premsa hagi explicat el daltabaix econòmic amb més claredat que el curtmetratge d'animacióEspañistán, de la burbuja inmobiliaria a la crisis, realitzat per Aleix Saló (Ripollet, 1983). El dibuixant català va penjar el vídeo a internet el 25 de maig, i en poc més de 15 dies gairebé tres milions de persones ja han vist el curt, que encara es difon a les xarxes socials amb la rapidesa de la pólvora.

Uns ninots de factura senzilla expliquen amb traça els perquès de la punxada immobiliària en els set minuts escassos del vídeo, que engega amb una Espanya enllitada i ressacosa, incapaç de recordar la festa on es va colar. El to sarcàstic ja s'intueix des del títol: el sufixistán(terra, en persa) al·ludeix a remotes repúbliques de l'Àsia Central, on els règims s'associen de seguida amb pobresa arran de terra i corrupció a les altures.

Llenguatge del carrer

La cinta del vinyetista Saló fa servir metàfores enginyoses i un llenguatge molt del car-rer, de dir les coses pel seu nom. Tothom entén, per exemple, que durant elboom del totxo els pencaires fossin«feliços al país de la gominola».L'encertada veu enoff del clip -la va posar el dibuixant en persona per estalviar costos de producció- desgrana la cronologia del desastre enllaçant frases precises com cops de puny: «Mentre el referent dels empresaris nord-americans era Google, aquí tothom volia imitar Paco el Pocero».

De manera semblant es resumeix el frenesí creditici dels últims anys, quan la majoria d'espanyols cobraven un SDM (o sigui, un Sou De Merda) amb el qual paradoxalment es podia viure DPM (De Puta Mare, amb perdó).

Aleix Saló (a sota, a la foto, sostenint un dibuix que representa l'Espanya ressacosa i tumefacta) s'ha gastat els estalvis de dos anys -tot el que pot ficar a la guardiola un mileurista- en la confecció de la cinta, una espècie d'Inside Job,el documental sobre la crisi financera dels Estats Units, salvant les distàncies i en dibuixets. Tot i així, l'èxit el té tan desbordat que ha restat diversos quilos a la seva primesa durant les últimes setmanes, potser perquè és conscient que s'ho ha jugat tot. En realitat, considerava el vídeo la seva última carta i hi ha apostat fort amb l'única finalitat de promocionar un còmic que l'editorial Glénat va treure al mercat fa un mes,Españistán, este país se va a la mierda.El llibre dissecciona la conjuntura a través de les peripècies de Fredo, un jove de vint anys a l'atur i hipotecat fins a les celles que recorre la geografia desconcertada en companyia del seu amic Samu i del mag Gandolfo, un jubilat que sobreviu amb una pensió ridícula. Ve a ser una imitació d'El Senyor dels Anells, la fantasia èpica de Tolkien, en clau humoristicopeninsular.

«El curtmetratge d'animació -explica Saló- ha sigut un cop de puny sobre la taula. La crua realitat et diu que pots fer el millor còmic del món, però sense difusió no ets ningú». El jove dibuixant confessa en el seu bloc que es va passar una tarda sencera plorant de ràbia al constatar que, després d'un any d'esforç titànic i de devorar els suplements econòmics dels diaris per documentar-se, el còmic no era a les botigues, i quan hi arribava ho feia en quantitats irrisòries i que a sobre trigaven una eternitat a reposar-se. El vídeo i internet hi van posar la màgia.

Encara que aparenta molta seguretat en ell mateix malgrat la seva joventut, Saló diu que pertany a aquesta classe de tímids que es llancen a la piscina sense pensar-hi. «No em considero cap geni amb un talent innat que el predestina a triomfar», diu. «Jo sóc potser més mediocre, però si presumeixo d'alguna cosa és d'insistència; el no és la gasolina que em fa funcionar». Va abandonar els estudis d'arquitectura perquè va entendre aviat que en aquesta disciplina li costaria destacar; no tant en el camp del dibuix, sobretot des del seu concepte d'explicar el complex amb senzillesa. Mariscal, Perich, Keith Haring i Milton Glaser, creador del logo I love NY,són els seus referents.

Passar-les de tots colors

Fa 10 anys que treballa com a caricaturista en premsa i publicitat, i diu haver-les passat de tots colors culminant projectes mal pagats i guanyant-se un sobresou com a cambrer; va servir copes al foyer del Liceu. Saló, que viu en un pis de lloguer compartit amb tres persones més de la seva edat, va haver de demanar diners prestats als seus pares. «Els clients em devien gairebé 5.000 euros en factures impagades».La galàxia impredictible d'internet li ha somrigut a aquest creador carregat de projectes i ambició. Li han arribat ofertes de feina, propostes creatives i afalacs, que ell considera immerescuts, com el de ser «el dibuixant de la revolució», en referència a les acampades dels indignats. També algun pal, naturalment: en un comentari pescat a l'atzar a la xarxa, un espontani es deixa anar i qualifica el curt de «No-Do bolxevic».

Notícies relacionades

Activat un avís vermell al Ripollès per una violenta tempesta acompanyada de calamarsa i fortes ratxes de vent

Les pluges avancen la temporada de balenes a la costa catalana: «Si troben menjar poden estar molt temps»

Els entesos que han vist aquest curtmetratge d'animació li alaben la capacitat de síntesi d'una matèria tan farragosa i plena de matisos. L'economista Santiago Niño Becerra, catedràtic de la Universitat Ramon Llull de Barcelona i autor de l'assaigEl crash del 2010 (Los Libros del Lince), aplaudeix la simplicitat d'una idea molt bona. «En cap altre lloc he vist dit que o Espanya creixia així -és a dir, mitjançant elboomde la construcció- o bé no creixia». Per posar-hi un però, afegeix, potser li faltaria explicar que en els últims 75 anys tots els pics de creixement en aquest país han estat vinculats al totxo.

L'advocat i expert immobiliari José Luis Ruiz Bartolomé, autor d'Adios, ladrillo, adios(editorial Libros Libres), subratlla el valor de les idees força que conté el vídeo, com el fet que ningú es preocupés d'invertir aprofitant l'impuls de l'època de bonança econòmica. En tot cas, Ruiz Bartolomé retreu a Saló que posa un èmfasi excessiu en el paper que va exercir la llei del sòl en la crisi, així com una certa benevolència amb el Govern de Zapatero, que va reaccionar al principi amb «negació i inacció» i posteriorment amb més deute, que va destinar «a projectes tan improductius com arreglar voreres».