El tren que molts andalusos van agafar per emigrar a Catalunya, és un símbol de la història que perdura gràcies a la tradició oral

Hi ha una memòria històrica que no es reivindica als parlaments però sí a les llargues sobretaules dominicals de moltes famílies espanyoles. Una memòria històrica que se cenyeix a com vivien els més grans i a comparar-ho amb les facilitats que es tenen avui en dia. Una memòria que parla de viatges en tren a Andalusia des de Barcelona, de carmanyoles i sutge, d’hores i hores en un vagó i de maletes de fusta. La memòria, en fi, delSevillano.Una memòria present, com ho prova el fet que l’exposició sobre el tren que acull el Museu de la Immigració de Sant Adrià va albergar divendres la presentació dels actes del Dia d’Andalusia, que se celebrarà 28 de febrer que ve.

Sis són les hores que es triga ara a arribar a Sevilla en alta velocitat des de Barcelona.«Això era inimaginable fa uns anys»,assenyala Joan López Martínez, usuari, primer, i interventor, després, d’aquests llargs trens nocturns de 18 cotxes que trigaven, en la dècada dels 50, fins a 17 hores a arribar a Barcelona. De l’estació de França sortien i arribaven diversos trens nocturns des del sud i cap al sud. Cap al nord rebien el malnom delCatalán.De baixada, i segons quin fos el seu destí, es coneixien com elMalagueño, elGranaínoi elSevillano.

Encara que nascut en un poble d’Almeria, Joan López viu a Catalunya des dels 2 mesos. En concret a Mollet,el seupoble. Recorda algun dels seus viatges amb el seu pare, també ferroviari, a Andalusia.«El Sevillanosortia a les 19.00 hores i arribava al migdia. ElMalagueñosortia a les 17.00 hores».15 o 17 hores de trajecte, invertides, bàsicament, a anar canviant de locomotora --als anys 50-- perquè la xarxa estava electrificada només fins a Tarragona, i a circular xino-xano.Era l’Espanya prèvia al pla de Desenvolupament de 1956.

El bypass de Getafe

A diferencia de l’AVE actual, que envolta Madrid pel bypass de Getafe, aquells trens seguien la costa fins a València, on ja enfilaven cap a l’interior via Albacete. En les sis hores (una mica menys) amb què ara arriba a l’estació sevillana de Santa Justa, als 50, el tren tot just arribava a València.

¿I què passava dins dels vagons?«Es feien amistats»,recorda López.«A la mateixa estació de França ja s’obrien les carmanyoles i la beguda».El vagó restaurant encara no s’havia implantat a Espanya, de manera que el passatge --eminentment familiar-- anava ben proveït de queviures. De pujada –que per a molts era un viatge de tornada després d’una estada al poble i, per a altres, un d’anada a la supervivència– López recorda les maletes. Primer les de fusta, i després el seu recanvi més lleuger, les de cartró. A les de fusta --més resistents--«s’hi portava cap a Barcelona lamatança», és a dir, els xoriços i botifarrons del poble. L’olor envaïa els vagons.

López també recorda que era molt arriscat treure el cap per la finestra:«Quedaves ple de carbonissa, de la locomotora de vapor, i si se’t ficava alguna brossa a l’ull et queien llàgrimes negres, del sutge». De les màquines de vapor, l’avui interventor i llavors passatger recorda la seva lenta arrencada, després d’una de les habituals parades. Una lentitud que era aprofitada pels més joves per estirar les cames i pujar al tren ja en marxa quan reprenia el viatge. L’acceleració no era el punt fort d’aquestes robustes màquines d’acer.

Notícies relacionades

Aquest és el dia de la setmana amb més robatoris en les llars catalanes

Els incendis intencionats arriben al 25% i la Guàrdia Civil avisa que l’única prevenció és la «col·laboració ciutadana»

Els records de López salten d’aquests anys 50 als 80, quan exercia --i encara exerceix-- d’interventor. L’electrificació havia rebaixat el temps de viatge a la meitat i havien augmentat les comoditats:«El suplement que s’havia de pagar per poder ocupar una llitera del vagó llit era de 15 o 25 pessetes, en funció de si la cabina era individual o doble. I ja no es feien llargues parades cada dos per tres, com abans, a Tarragona, a València, a La Encina, a Alcázar de San Juan, a Albacete... per enganxar noves locomotores».

Amb tot, la frontera temporal havia quedat clavada, com aquells rècords d’atletisme aconseguits en altura als Jocs de Mèxic, el 1968. Als anys 80 i 90 es va viatjar millor, però no més ràpid, respecte als 70. Però com les plusmarques de Bob Beamon i Lee Evans, també aquesta va saltar feta trossos amb l’arribada de l’AVE.