Una hora i mitja a l'infern amb Slayer

Hi va haver un temps en què tot grup metàl.lic honrat necessitava, per segellar el seu prestigi i el seu honor, haver estat denunciat, almenys una vegada, per induir al suïcidi. Va passar amb Judas Priest, Ozzy Osbourne... i gairebé Slayer, amb la seva polèmica Mandatory suicide, que parlava de "forats de bala al cap", "cervells que exploten" i "sang barata per tot arreu". Avui, ni els amics de Tipper Gore i el seu comitè de pares angoixats es prenen seriosament cançons que són simple entreteniment escapista. I Slayer poden abocar feliçment aquest repertori amb títols com Pluja de sang i Àngel de la mort.

Com dimecres a Razzmatazz. Ple sufocant (¿i l'aire condicionat?) per acollir els nois, reconfortats després del retorn del bateria Dave Lombardo. El seu univers poètic ha variat poc des del 1983: es debat entre l'apocalipsi com a via iniciàtica, l'autoimmolació en la seva accepció curativa i, en fi, la sang com a gadget i ciment de cohesió. La cal.ligrafia, fidel al riff petri i la cadència rítmica titànica.

Notícies relacionades

"El diazepam és pitjor que la cocaïna"

La tornada al col·le dispara l’ansietat

El grup va entrar en matèria amb War ensemble i Disciple, i va picotejar el seu últim disc, Christ illusion. L'explosió d'alegria quan Tom Araya va anunciar precisament Mandatory suicide va ser inquietant. El context no era una convenció de la secta Moon, però sí una sala irrespirable que no ajudava gaire a afrontar la vida amb bons ulls. A l'ambient tòrrid s'hi sumava una sonorització criminal. Sí, una estona molt agradable.

Era impossible entendre ni una paraula dels breus monòlegs d'Araya, però, bé, no apuntaven maneres de declamació poètica digna d'una Englantina d'Or. El seu estil era injectar gasolina, des del baix, a una maquinària blindada; l'abecé baptismal del thrash metal, sense la corrupció de traïdors com Metallica. El mannà final va caure en forma de Raining blood, de camí a un Angel of death final lapidari. Literalment.