’Red Rose’, la nova sèrie de Netflix sobre el terror dels mòbils

Després de ‘Killer app’ (el títol ja ho diu tot), ‘Countdown: La hora de tu muerte’ (sobre una aplicació que, així és, et diu quan moriràs i et serveix amb safata el compte enrere) o la sèrie nacional ‘Terror.app’, ara arriba ’Red Rose’ (Netflix, dimecres, dia 15), sèrie britànica sobre una misteriosa aplicació que s’ofereix a complir els teus desitjos ocults i et fa perversos xantatges si t’atreveixes a negar-los.

Guionistes a l’alça

Guionistes a l’alçaFins no fa gaire, els Clarkson Twins (Michael i Paul) eren coneguts pel canal de YouTube en el qual imaginaven musicals impossibles creuant l’univers ‘Star Wars’ amb l’imaginari de Disney. Després d’oferir-se a ajudar (i ser acceptats) en l’adaptació a televisió de ‘La materia oscura’, van encadenar ‘See’, ‘La rueda del tiempo’ i ’La maldición de Bly Manor’, en la qual, segons ells mateixos han dit, van aprendre molt del gran creador de terror Mike Flanagan.

Però aprendre dels millors no sempre garanteix resultats. Per això la crítica britànica va quedar gratament sorpresa amb la seva primera, tot i que costi creure-ho, sèrie pròpia. En l’estrena a BBC Three l’estiu passat, ‘Red Rose’ va obtenir ressenyes apassionades que no només podien posar-la al nivell de ‘Black Mirror’ (a l’episodi de la qual ‘Cállate y baila’ pot recordar), sinó per sobre seu quant a perversió. 

Una rosa amb massa espines

Una rosa amb massa espinesQuan els preguntaven quina mena de sèrie volien fer, els Clarkson ho tenien clar: «Alguna cosa com ‘Scream’ o ‘The ring’, només que a Bolton», la ciutat del Gran Manchester on van créixer, un antic nucli de la indústria tèxtil que va caure víctima de la política econòmica de Thatcher. 

I sens dubte, la sèrie arrenca amb un pròleg molt similar al de ‘Scream’, només que adaptat a aquests temps de gairebé absurda automatització de la llar. De la seminal mitologia de ‘The ring’ n’agafen la idea d’una tecnologia (allà el VHS, aquí els mòbils) utilitzada com a conducte de vida per alguna força del més enllà. 

En la sèrie, la jove Rochelle (excel·lent Isis Hainsworth), líder de facto d’un grup d’adolescents sense problema a dir-se a si mateix ‘The dickheads’, o ‘Els ‘gilipolles’’, comet l’error de fer cas al ‘phishing’ i es descarrega una misteriosa app, la Red Rose del títol. El que sembla una eina de retoc fotogràfic i automillora personal es converteix en incòmoda constant en la vida de la Roch. Pot fer-li regals i fer que sigui una espècie d’‘influencer’, però també oferir-li (a través de la càmera del mòbil) visions de malson de la seva mare morta. Com tantes aplicacions reals, Red Rose vol hipnotitzar, buidar de voluntat i precipitar a l’abisme l’usuari. 

Red Rose enterboleix, a través d’artificis recargolats, la relació de la Roch amb la seva millor amiga Wren (Amelia Clarkson; sense relació amb els caps), que ja no passava per un bon moment a causa de temes de nois. Ho complica tot encara més obligant la Roch a fer un petó al nòvio de la seva amiga en una festa. Si no ho fa, tots podran veure en una pantalla com feia cua en un banc d’aliments. És un gran avenç: per fi una sèrie juvenil, o una sèrie, sense més ni més, sobre gent que passa conflictes econòmics en lloc de nedar en comoditats envejables.

El terror més real

Notícies relacionades

Terror tecnològic: ‘Host’ i nou pel·lícules més sobre invents que carrega el diable

La història de Gervasi Deferr fa ‘el gran salt’ definitiu a la pantalla amb Óscar Casas

El terror més realEconomies fràgils, pares distanciats, mares entregades a l’alcohol i una mica de negligència infantil: el terror sobrenatural conviu aquí amb el realisme social més cru. Però els Clarkson saben que reflectir la vida consisteix a combinar ombres i llums. Quan no és tan greu, ‘Red Rose’ sembla una variació fantàstica (en més d’un sentit) de ’Derry girls’, amb la qual comparteix selecció musical eurobeat, i ’Sex education’, produïda com aquesta sèrie per la companyia Eleven. 

A més de somriures, llàgrimes i ensurts menys grandiloqüents que elegants, la sèrie ofereix una bellesa visual innegable. Això s’ha d’agrair, en els dos primers episodis, al tàndem format pel malagueny Ramón Salazar (direcció) i el madrileny Ricardo de Gracia (direcció de fotografia), aquí tan exquisits com en ‘La enfermedad del domingo’. Sense deixar d’aplaudir el disseny de producció del francès Stéphane Collonge, habitual de la gran directora Joanna Hogg, també en el díptic ‘The souvenir’. Déu-n’hi-do.