Adeu a ‘Atlanta’, una sèrie única sobre ser negre a Amèrica (i més enllà)

I la resposta a l’esmentada pregunta era: sí, sí i sí. Fins i tot quan Glover i el seu equip substitueixen aquests estimats personatges centrals per altres de desconeguts en episodis autoconclusius, ‘Atlanta’ només és ‘Atlanta’. Menys un espai geogràfic que un estat mental on es difuminen les fronteres entre gèneres (comèdia, drama, estat de xoc) o la vida real i la somiada. Sobretot des de l’equador de la seva primera temporada, estrenada el 2016, la sèrie ha adoptat formes misterioses per parlar de les maneres (també misteriosos) en què el racisme es cola en l’experiència negra. 

Quan Donald va trobar Hiro... 

Quan Donald va trobar Hiro... Després de treballar com a guionista de ‘Rockefeller Plaza’ amb Tina Fey des dels ¡23!, Donald Glover va començar a ser reconegut pel carrer gràcies al paper del beneit Troy Barnes en la postmoderna ‘Community’. Quan crèiem saber qui era, es va revelar com a dotat artista hip-hop i R&B amb el seu àlies Childish Gambino, un projecte relativament en solitari: és impossible explicar la seva trajectòria sense parlar d’Hiro Murai, cineasta amb qui va concebre videoclips de to particular, entre l’absurd, la melancolia i el somni. 

El to després traslladat al terreny narratiu a ‘Atlanta’, sobretot a partir del seu cinquè episodi, quan va quedar clar que el món de la sèrie era elàstic i que podia donar cabuda a un Justin Bieber negre, un cotxe invisible o, ja en la segona temporada, una història de terror sobre un músic blanquejat a imatge i semblança de Michael Jackson. El seu equip de guionistes (format completament de talents negres) no només té idees arriscades, sinó que les posa en marxa. I les defensa amb convicció fins a les seves últimes conseqüències.

En entrevista amb el crític televisiu Alan Sepinwall per a ‘Rolling Stone’, Murai va explicar una mica com funciona aquesta sala de guionistes: «Simplement, [Donald Glover] reuneix la gent adequada al mateix lloc i fa que s’entusiasmi amb la seva feina. Posa ordre en una gàbia de grills. Quan arriba l’alquímia, només es tracta d’observar com tot creix naturalment en una direcció. I [Donald] és molt bo deixant que el projecte prengui la forma que vulgui prendre». 

¿I si tot fos un somni?

Notícies relacionades

La temporada final d’‘Atlanta’, ‘The last of us’ i altres sèries per veure aquesta setmana

Crítica d’‘Atlanta’ (temporada 3): les maneres misterioses del racisme

¿I si tot fos un somni?L’episodi que obre la temporada final (a Disney+ des de dimecres, dia 18) va agafar, com gairebé tots els anteriors, una forma inclassificable. Arrenca com una espècie de comèdia postapocalíptica en un centre comercial: Darius torna la fregidora d’aire que mai li van regalar per treure’s uns diners que, en un acte desesperat, s’acaba quedant el mateix dependent. Però després també és una impossible revisió d’‘El diablo sobre ruedas’, una aventura de caça del tresor (del raper) i gairebé un homenatge (encara més) surrealista a aquell episodi de ‘Seinfeld’ en què la colla es perdia en un pàrquing subterrani. 

Entre els seus capítols de, costa dir-ho, adeu, ‘Atlanta’ inclou a més un fals documental sobre ’Goofy i fill’; una investigació en els mètodes de treball d’un cineasta sospitosament similar a l’stakhanovista Tyler Perry (‘Diario de una chiflada’, etcètera, etcètera, etcètera), o un episodi definitivament final amb bromes a costa d’una idea clàssica de molt final de sèrie: «¿I si tot hagués sigut un somni?». De nou, la resposta només pot ser: sí, sí i sí. ‘Atlanta’ era massa bona per ser real.