Crítica d’‘Atlanta’ (temporada 3): les maneres misterioses del racisme

¿Una gran comèdia melancòlica sobre com guanyar-se (o no) la vida als Estats Units? Només sent el que semblava en la seva arrencada, ‘Atlanta’ ja hauria sigut important. A ningú li hauria importat passar l’estona amb el desubicat Earn (Donald Glover); el seu cosí camell i raper Alfred, àlies ‘Paper Boi’ (Brian Tyree Henry); el místic Darius (LaKeith Stanfield), o la nòvia que va i ve del primer, Van (la sempre magnífica Zazie Beetz). Però Glover, creador a més de protagonista, havia imaginat una altra sèrie: «Una ‘Twin Peaks’ amb rapers».

I així, el que semblava una gran comèdia melancòlica va acabar prenent desviacions cap al terror, abraçant la lògica del somni o traient els personatges centrals del mig per a excel·lents episodis autoconclusius. Tot això per explicar sense dogmatismes, també sense respostes, de quines diverses misterioses formes es cola el racisme en l’experiència negra. 

La tercera temporada s’ha fet esperar quatre anys. La culpa ha sigut de la pandèmia, però també de les voluminoses agendes d’un repartiment ara requerit tant per grans directors com pel complex industrial superheroic. Glover ha firmat un ampli acord amb Prime Video i ha anunciat que la quarta temporada d’‘Atlanta’, rodada conjuntament amb la tercera, serà l’última. 

D’acord amb els quatre primers episodis de la tercera (els únics facilitats a la premsa), aquest comiat serà en gran. El capítol inaugural, ‘Three slaps’, és una subjugadora matrioixca de malsons. La que més metratge ocupa és una recreació-reelaboració del veritable suïcidi-assassinat del 2018 en què dues dones, la Jennifer i la Sarah Hart, es van llançar per un penya-segat de la costa del Pacífic amb els seus sis fills adoptius a la furgoneta. Aquestes mares blanques ‘hippies’ tenen (lleuger espòiler) una sort semblant. Els seus fills viuen una història alternativa. 

És en el segon episodi, ‘Sinterklaas is coming to town’, quan ens retrobem amb aquella estimada banda que havíem deixat a punt d’embarcar-se en una gira per Europa. ‘Atlanta’ surt d’Atlanta, però no s’escapa del racisme, amagat rere tradicions només en aparença innòcues o falsos gestos de solidaritat. El concert de Paper Boi a Amsterdam coincideix amb la proliferació nadalenca de nois vestits de Zwarte Piet (Negre Pere), el controvertit patge del Pare Noel holandès: cara pintada de negre, gruixuts llavis vermells. «De fet, és negre perquè va caure per la xemeneia ajudant a Sant Nicolau», explica un xòfer a l’Earn i l’Al per treure ferro a l’assumpte. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

En el tercer episodi, ‘The old man and the tree’, els veiem viure altres situacions surrealistes a Londres, on s’afegeixen a la festa d’un multimilionari que podria invertir en la carrera de l’Alfred. Els blancs no saben parlar amb negres, ni tan sols amb negres famosos: les interaccions no poden ser més estridents i hi apareixen des de fantasmes insultantment racialitzats fins a revoltes ‘woke’ de vanitosa aparatositat. 

¿Tot això es podria llimar saldant el deute de l’esclavitud? Sobre això elucubren Glover i l’equip a ‘The big payback’, faula moral sobre què passaria si els ciutadans afroamericans poguessin començar a demandar hereus d’esclavitzadors pels crims comesos amb els seus familiars. És gairebé com un episodi de la ‘Twilight zone’ de Jordan Peele, però més concís (mitja hora rigorosa) i elegant: com la resta dels cinc primers (i, després, el vuitè), compta amb els enquadraments màgics del director Hiro Murai.