‘Doctor en Alaska’, l’última gran sèrie que encara no es pot trobar a les plataformes

Però si internet no té les respostes a totes les preguntes, gairebé. Pot ser que no totes siguin verídiques ni estiguin fonamentades en arguments sòlids o allunyats del deliri, però hi són. Per exemple, si algú tecleja al seu cercador de referència «com es neteja el carburador d’un cotxe», al mig minut obtindrà milers de resultats amb explicacions detallades, vídeos inclosos, sobre com s’ha de portar a terme aquesta operació (‘no intenti fer això’ ja no és un lema operatiu). I si escriu (en anglès) «¿per què ‘Doctor en Alaska’ no està disponible en ‘streaming’?», el ‘fandom online’ de la sèrie acudeix en la seva ajuda perquè, com no podia ser d’una altra manera, hi ha una teoria sobre el motiu. I sembla bastant raonable.

Segons Showbiz Cheat Sheet, el motiu és l’alt cost dels drets d’autor de les cançons que componen la banda sonora de la sèrie. Reemplaçar temes com ’Gimme Three Steps’ de Lynyrd Skynyrd per altres de lliures de drets, una cosa que han aconseguit altres sèries com ‘Sensación de vivir’, suposaria retallar part del seu esperit, i els seus responsables no estan per la feina.

Ja havien tingut el mateix problema anteriorment, quan per llançar la col·lecció en DVD va ser necessari utilitzar música de reemplaçament (els ingressos potencials de les vendes van pesar més que la integritat). El 2018 es va posar a la venda una reedició en Blu-ray i DVD amb les cançons originals, tot i que només es pot veure en reproductors de certes zones geogràfiques.

El 2016, l’editora de Gothamist Jen Carlson es va posar en contacte amb diverses plataformes de ‘streaming’ per saber si alguna tenia intencions d’adquirir ‘Doctor en Alaska’. Només Netflix va contestar: «Encara no hi ha notícies sobre si s’afegirà o no al servei». La periodista aclareix que «l’encara es deu que ens hem comunicat diverses vegades abans [amb l’empresa] i hem rebut la mateixa resposta al llarg dels anys». 

EL PERIÓDICO DE ESPAÑA, diari del grup Prensa Ibérica igual com aquest mitjà, va preguntar a HBO Max sobre el seu criteri de selecció de continguts, però la companyia va declinar donar detalls al respecte perquè «no és política de comunicació de l’empresa», tot i que va assenyalar que «el nostre catàleg de sèries de llibreria està compost majoritàriament, òbviament, per sèries produïdes per Warner TV, que pertany a la nostra companyia». Cap altra companyia s’ha avingut a acabar amb l’ansietat dels fans.

El secret de l’èxit d’una sèrie sobre gent rara

La CBS no les tenia totes quan va emetre l’episodi pilot de Doctor en Alaska el 12 de juliol de 1990. Joshua Brand i John Falsey havien inventat un poble minúscul amb uns habitants peculiars on es desenvolupa una trama aparentment senzilla. El protagonista és Joel Fleischman (Rob Morrow), un metge jueu de Nova York que es veu obligat a complir un contracte de quatre anys –després seran cinc– a Cicely, un minúscul poble d’Alaska on els ants de passegen pel carrer principal, per pagar el seu préstec estudiantil. Per descomptat, a l’arribar odia el seu destí, ja que la seva intenció és exercir a la Gran Poma, però el temps i la relació amb els veïns suavitzaran el seu neguit.

Contra tot pronòstic, el públic va acollir de bon grat aquests personatges que utilitzen les reflexions filosòfiques amb la mateixa facilitat que el «bon dia». Només alguns crítics van posar objeccions a la sèrie, com Richard Zoglin, que el 1991 va publicar a la revista Time que Doctor en Alaska «és la fantasia romàntica que un yuppie de la gran ciutat té d’un petit poble més que una imatge realista de la vida d’Alaska. No hi ha intolerància ni estretor de mires en aquest petit poble; els residents són tots intel·lectuals.

Els veïns llegeixen D.H. Lawrence i citen Voltaire; a la taverna local tenen Louis Armstrong i Mildred Bailey a la màquina de discos (...) Per Déu, ni tan sols fa tant fred; els personatges poden estar embolicats en parques, però no els veiem mai l’alè». Aquest últim aspecte es deu, potser, al fet que no es va rodar a Alaska, sinó als afores de Seattle.

La sèrie, que té 110 capítols, es va emetre de 1990 a 1995 (a Espanya, a La 2 de TVE) i va guanyar premis com l’Emmy al millor drama el 1992, dos Globus d’Or i un Peabody, entre altres guardons. El declivi va començar en la cinquena temporada: Joshua Brand i John Falsey van abandonar el projecte, que va quedar en mans de David Chase, més conegut per Los Soprano, que no va aconseguir continuar amb la màgia (anys més tard va reconèixer que només havia acceptat la feina per diners, no perquè l’entusiasmés especialment). 

Rob Morrow també es va acomiadar després del fracàs de les negociacions sobre el seu augment de sou. El van substituir per una parella de doctors interpretats per Paul Provenza i Teri Polo, que no van quallar, i el pes de la trama va recaure en el personatge de Maggie O’Connell (Janine Turner), la pilot d’avioneta que mantenia una relació d’amor-odi amb Fleischman –a l’estil de Katharine Hepburn i Spencer Tracy– i que sense ell es queda sense rèplica.

L’últim episodi, que resol els problemes de manera fàcil i una mica atropellada, va ser una gran decepció per a un públic que havia minvat considerablement en la sisena i última temporada. El 2018, es va anunciar un reboot de la sèrie en què tornarien a participar Brand i Falsey, així com Rob Morrow, que tornaria a Cicely.

Però l’any següent, John Falsey va morir i després va arribar la pandèmia, així que el projecte es va quedar en idea. A més, Janine Turner, ara reconvertida en activista política de dretes i responsable del podcast catòlic God On The Go Minute, va denunciar públicament que no l’havien convidat a participar per la seva edat. El juliol del 2019, l’editor de Vulture, Josef Adalian, va afirmar a Twitter que dues fonts li havien dit que el reboot no tiraria endavant. No s’ha tornat a saber res més.

Notícies relacionades

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

’Yellowstone’, Kevin Costner contra tots

Però malgrat que la notícia havia aixecat certa expectació entre els fans de la sèrie, més aviat va servir per revifar la conversa sobre ella en llocs tan populars com Reddit. El perill d’espatllar el que en un moment havia funcionat estava present –hi ha exemples que pot passar– i el recurs de la nostàlgia està arribant al límit.

Potser és més divertit llegir les ficcions que imaginen els seus seguidors, que s’inventen escenaris com el possible negoci del fill coreà de Maurice al poble o la mort de Maggie en un accident d’avió, com si els seus nòvios morts finalment es vengessin d’ella per ser una malastruga, per esmentar-ne només alguns. Al cap i a la fi, Cicely és un estat mental.