Crítica de ‘Solo asesinatos en el edificio’: no és cap crim de sèrie

Gairebé quatre dècades després de ‘Domestic life’, Steve Martin ha tornat a crear una sèrie a la seva mesura, aquesta vegada ajudat per John Hoffman, productor de ‘Grace and Frankie’. Bé, a la seva mesura i a la de dos intèrprets molt diferents amb qui comparteix protagonisme: un vell col·laborador seu com Martin Short i la curiositat de veure al costat d’ells Selena Gomez. 

Els tres encarnen diversos veïns del mateix luxós edifici de l’Upper West Side novaiorquès i amants del ‘true crime’; en concret, d’un ‘podcast’ estil ‘serial’ la presentadora del qual encarna Tina Fey. Quan un quart inquilí de The Arconia mor misteriosament, es decideixen a resoldre el misteri (no, no es creuen allò del suïcidi) i gravar el seu propi ‘podcast’ sobre la investigació. 

Aquesta recerca de la veritat podria donar propòsit a les seves vides: Charles (Martin) és una estrella televisiva estrellada, una mena de Colombo o Kojak dels noranta que no va sobreviure artísticament ni existencial al final de la seva sèrie; el director de teatre Oliver (Short) fa eons que no munta res i que viu de salses per mullar, i l’artista Mabel (Gomez), ocupada en la renovació de l’apartament de la seva tia, no sembla que tingui gaires amics. Mentre indaguen en el misteri de Tim Kono, van apareixent els seus propis, que no són pocs. 

Per localització i argument, ‘Solo asesinatos en el edificio’ pot recordar fàcilment a ‘Misteriós assassinat a Manhattan’, de Woody Allen, en la qual Allen i Anjelica Huston feien de matrimoni novaiorquès ficat a duo de detectius amateur per resoldre la mort d’una veïna. Com aquella, la sèrie funciona per la part còmica i també per la misteriosa. El primer es deu, sobretot, a la bona química actoral. Col·laboradors des de ‘Tres amigos’ (Chevy Chase era el tercer), Martin i Short disfruten de nou llançant-se pulles mútuament. «¿Li caus bé a algú?» pregunta Oliver a Charles en cert moment. «No des de fa anys», admet Charles. 

I aquest parell de septuagenaris s’entenen bé, o xoquen bé, amb la jove Selena Gomez. La poció és, si no màgica, molt eficaç: exuberància a càrrec de Short, neurosi de celles arrufades a l’estil Martin i unes gotes de desafecció milenial aportades per Gomez. Els acudits basats en el xoc generacional són previsibles però efectius. Quan Charles decideix fer una consulta telefònica a Mabel, s’ho pensa dues vegades i pregunta a Oliver: «¿O li hauria d’enviar un missatge de text?». I el seu amic li contesta: «Les trucades els preocupen, per algun motiu». 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Per sota de la comèdia estil Touchstone i la ben embastada successió de girs, sorpreses i ‘cliffhangers’ flueix, a més, una de sorprenent subtrama d’emotivitat. Short ofereix moments dramàtics als quals no ens té acostumats i que corroboren que els pallassos són els millors actors. Hi ha també inesperats i inspirats accessos de fantasia, com la picada d’ullet a certa coreografia de Yoann Bourgeois al primer capítol, els fragments d’animació del segon o, en el tercer, una ronda de sospitosos convertida en espècie d’audició d’‘A chorus line’.

Sense acabar de desconcertar, la sèrie és, en definitiva, més sucosa i rica del que pot semblar pels seus avenços. La directora Jamie Babbit (habitual de ‘Girls’) imposa un patró d’elegància visual que després segueix amb meravella Gillian Robespierre (‘Obvious child’). I els títols de crèdit dissenyats per la companyia Elastic són molt elegants, una mena de portada de ‘The New Yorker’ il·lustrada per Adrian Tomine en moviment.