'La materia oscura', temporada 2: en territoris estranys

La sèrie compartia, en canvi, la fidelitat a la lletra de les novel·les: una cosa que l’arrossegava per moments a un cert ‘dèja vu’ respecte a la pel·lícula que va protagonitzar Nicole Kidman. Tot i que, això sí, personatge a personatge, el repartiment televisiu guanya per golejada: una més torturada Mrs. Coulter (Ruth Wilson), una més eixerida Lyra (Dafne Keen) un menys hieràtic Lord Asriel (James McAvoy) i un més expressiu aeronauta (Lin-Manuel Miranda), als quals ara se suma un il·luminat John Parry (Andrew Scott), que en una humorada dels responsables de la sèrie té com a veu del seu altre jo la Phoebe Waller-Bridge que se’l va voler emportar a l’hort a ‘Fleabag’.  

Però inevitablement en la segona temporada havia d’endinsar-se en terreny inexplorat. I ho fa, en almenys dos sentits. El segon llibre de Pullman, ‘La daga’ (‘The subtile knife’, ‘El ganivet subtil’ en la seva versió original) era terreny visualment verge, lliure ja de qualsevol dels riscos del ‘remake’. I per descomptat, l’última escena de la primera temporada ja obria les portes, literalment, a començar un viatge a través d’universos paral·lels. El dels protagonistes, una versió deformada del món que coneixem, regit per una teocràcia, on l’ànima de cada persona està dividida entre el seu propi cos i el d’una extensió de si mateixa en forma d’animal; el nostre, des d’on viatja el nou company de Lyra Lenguadeplata, Will Parry, i un món dilema arrasat per espectres dels quals només estan fora de perill els nens, la Ciutat de les Garses, Cittagazze. I a indagar en l’essència de la Pols, la Matèria Fosca, una substància que flota en l’espai i es concentra en els sèries conscients. 

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

Tot i que fins a la tercera temporada no sabrem com es gestionarà la sèrie quan toqui enfrontar-se a l’Autoritat (al nostre món, Déu), en què HBO comença a emetre el 17 de novembre l’enfrontament amb el Magisteri (una síntesi de la Inquisició catòlica, el règim nazi i el més intransigent calvinisme) deixa entendre que aquesta vegada (amb Jack Thorne, coautor de l’obra teatral Harry Potter i el llegat maleït, com a guionista principal, i el mateix Pullman implicat en la producció) no hi haurà desengany.

Això sí, que rebaixin les seves expectatives els qui se les formin a partir dels indicis de batalles entre dirigibles o bruixes voladores dels vídeos promocionals o es deixin portar per les promeses d’uns títols de crèdit èpics amb reminiscències a ‘Joc de trons’. Sí, hi ha bruixes que volen (sense escombra) i animalets que parlen. Però la Torre dels Àngels a la qual entraran Lyra i Will porta a aventures metafísiques més en la línia de Nolan o Villeneuve que a un nou viatge a Narnia.       

Qui és qui