'La materia oscura': molt més que un 'remake' de 'La brúixola daurada'

Dotze anys després de la fallida (però no tan desastrosa)adaptació de l’univers de Philip Pullmanal cine (‘La brúixola daurada’), la BBC i HBO, associades en el repte, ho han aconseguit: arribar fins on Hollywood no es va atrevir. Fins i tot amb escenes, situacions, ambientacions i diàlegs coincidents (allà on tant una versió com l’altra són escrupolosament fidels a la primera novel·la de la trilogia ‘La materia oscura’, ‘Luces del norte’), la T1 de la versió televisiva és molt més que un ‘remake’ de la pel·lícula de Chris Weitz que va tenir Nicole Kidman de cap de cartell.

La recepció de l’audiència ha reproduït el que va passar el 2007. Èxit respectable al Regne Unit (BBC One), on són un objecte de culte els tres llibres protagonitzats per Lyra Belaqua en un univers alternatiu en què l’ànima de les persones està desdoblada en forma animal, company inseparable i veu de la consciència. Allà va superar els nou milions d’espectadors en el primer episodi i ha oscil·lat entorn dels set en els set restants. Però una recepció molt més tèbia (entorn dels 400.000 usuaris d’HBO) als EUA, on grups religiosos tenen a l’índex de llibres prohibits aquesta trilogia de fantasia juvenil més que atea, ateista.

Notícies relacionades

Jack Thorne: «Fer justícia a Philip Pullman era tot un desafiament»

L'univers de Philip Pullman torna a les pantalles

New Line Cinema va eliminar en la seva adaptació l’existència d’universos paral·lels, va deixar fora de la pel·lícula el dramàtic final del primer llibre i va intentar maquillar qualsevol similitud entre qualsevol església cristiana reconeixible amb el Magisteri (la jerarquia religiosa que domina inquisitorialment el món on s’inicia la saga), disfressant el seu clergat a mig camí entre el feixisme, la tripulació de l’Estrella de la Mort i els entorxats dels atreides en el ‘Dune’ de David Lynch. Tot i així, es va haver d’enfrontar a una dura campanya de moviments integristes que sembla que sabien molt millor que els productors on s’havia ficat. I la segona pel·lícula ja no va arribar.

‘La materia oscura’ pot alçar molt més el vol, dels animalons parlants als àngels caiguts, en les temporades que sí que abordaran com a territori verge els dos següents volums de Pullman, ‘La daga’ i ‘El catalejo lacado’. Però també supera amb notable el desafiament de la primera temporada, no caure en l’avorriment del ‘déjà-vu’. Per marcar territori, obre amb una escena de la recent preqüela ‘La bella salvaje’. Viatja sense por, ja des dels títols de crèdits, per la trama d’universos paral·lels, intercalant material (la histora de Will Parry) de la segona novel·la. Restaura (el duel dels ossos de Svalbard) l’ordre argumental de Pullman. No furta el dolorós final. Fa menys maniqueu el repartiment de maldat, remordiments i idealisme entre Lord Asriel i Mrs. Coulter (molt millor en els seus respectius papers, per cert, Ruth Wilson que Nicole Kidman, Lin-Manuel Miranda que Sam Elliot i James McAvoy que Daniel Craig; mentrestant, Dafne Keen està a l’altura de Dakota Blue Richards com Lyra Belaqua). Ja visualment, la descripció del Magisteri és molt més valenta: referències a la creu, arquitectura digna de la Cienciologia i vestidures clericals a mig camí entre la sotana catòlica i l’hàbit de pastor purità, que per alguna cosa Pullman va situar, el seu Vaticà alternatiu, fundat pel papa Joan Calví, a Ginebra. Els productors semblen disposats, aquesta vegada sí, a continuar escalant pel crescendo militantment deïcida, una versió rebel del ‘Paraíso perdido’ de Milton, que va traçar Pullman.