Crítica d''Hoops': massa llançaments fallats

De la comèdia animada de bàsquet ‘Hoops’ es podien esperar un grapat de cistelles inesborrables. Parlem d’una sèrie creada per Ben Hoffman, còmic de confiança, estrella del noticiari satíric ‘InfoMania’ i autor de grans discos de country de broma (sota l’àlies Wheeler Walker Jr.). I protagonitzada per l’encantador Jake Johnson (el Nick de ‘New girl’), amb qui tots volen casar-se o tenir amistat.

Johnson aquí s’encarrega de dinamitar, amb el treball de veu, tot el seu encant. Encarna Ben Hopkins, un intens, malparlat i groller entrenador de bàsquet que només ha aconseguit una plaça a l’Institut Lenwood de Kentucky per ser fill d’un cèlebre basquetbolista professional. Incapaç de veure les seves limitacions, creu que de l’institut saltarà, aviat, al circuit universitari i que els professionals es fixaran en ell. «I en un no res, entrenaré els Chicago Bulls i tindré una piscina infinita», diu.

Però aquest horitzó sembla llunyà, no només per la seva ineptitud com a entrenador, sinó també per les escasses qualitats i la baixa mitjana d’alçada dels jugadors amb què ha de bregar. La seva única esperança és Matty (A.D. Milers), un alumne llargarut a qui recluta de la manera més dubtosa: aconseguint-li una cita amb una prostituta que paga... amb els diners dels seus joves jugadors.

Notícies relacionades

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

’Yellowstone’, Kevin Costner contra tots

Si ‘Hoops’ és una comèdia per a adults, no ho és per les seves delicadeses de matís, ni la seva profunditat, ni la seva càrrega política. Ho és només perquè tots els seus acudits giren entorn d’òrgans i processos sexuals i perquè la meitat de paraules pronunciades són malsonants. Els acudits solen fallar. A nivell d’insults, tot cal dir-ho, no està tan malament: gairebé s’arriben als nivells de floritura profana d’alguna de les primeres sèries d’Armando Iannucci o el David Milch del wéstern ‘Deadwood’.

Sorprèn escoltar Johnson, actor expert en vulnerabilitat, entregat a un personatge que ell mateix ha definit en el podcast ‘Thirst aid kit’ com «escombraria humana». Al principi, l’efecte és xocant en un bon sentit, però una vegada s’adverteix que Ben Hopkins només sap comunicar-se a través d’exabruptes, la sorpresa es torna cansament, esgotament.