'Biohackers', jugant a ser Déu

‘Biohackers’ arrenca, a l’estil de moltes històries de J. J. Abrams, ‘in medias res’, és a dir, enmig de l’assumpte, amb una escena que Netflix i els creadors de la sèrie van considerar massa pertorbadora per a finals d’abril del 2020, en plena propagació del coronavirus.

Un tren creua un paratge muntanyós a tota velocitat. Al seu interior, la Mia (la promesa suïssa Luna Wedler, vista a ‘Cerca del horizonte’) i en Niklas (Thomas Prenn) veuen el seu relaxament i proximitat trencats per una trucada d’auxili. Fa falta un metge per a una passatgera que s’ha quedat sense respiració. La Mia és estudiant de Medicina, de manera que potser serveixi, però la dona s’esvaneix ràpidament. Mentre la nostra heroïna mira de reanimar-la, va caient la resta de passatgers, incloent en Niklas.

A finals d’abril del 2020, una escena sobre el que sembla un virus altament contagiós i fulminant podria haver desencadenat incòmodes teories conspiradores. A mitjans d’agost, quan finalment s’ha estrenat la sèrie, encara resulta pertorbadora, però almenys sabem alguna cosa més del nou virus i gairebé hem après a viure amb l’amenaça. Gairebé. 

L’amenaça sobre la qual divaga ‘Biohackers’, amb la profunditat del ‘thriller’ més de platja, és una altra de bastant diferent. El creador de la sèrie, l’alemany Christian Ditter, va dir que havia tingut la idea després de preguntar a diversos amics científics quina era la seva pitjor por sobre el futur. Segons sembla, la resposta més comuna va ser: la biologia sintètica.

La gestió de la mateixa biologia

Nascuda a principis del segle XXI, la biologia sintètica comprèn un bon ventall d’àrees i disciplines, però se centra, sobretot, en el tunejat d’elements naturals o la creació de nous sistemes vivents des de zero. D’aquí va sorgir el moviment del ‘DIYbio’ o ‘biohacking’, que advoca per la gestió de la pròpia biologia a través de tècniques mèdiques, nutricionals i electròniques no necessàriament cares. O legals: la protagonista de la sèrie, la Mia (posin aquest ‘Mia’ entre cometes), descobreix pràctiques cada vegada més dubtoses a l’introduir-se en aquest submon per donar llum sobre un tràgic passat familiar.

Després de l’escena de la possible controvèrsia, l’acció es trasllada dues setmanes enrere en el temps, quan la ‘Mia’ comença a estudiar a la Facultat de Medicina de la Universitat de Friburg. El to ja no és ominós, com el principi, sinó de comèdia juvenil. Un ‘thriller’ científic com ‘Biohackers’ podia semblar un canvi de terç per a Christian Ritter, més conegut per comèdies romàntiques rodades en anglès com ‘Els imprevistos de l’amor’ i ‘Mejor... solteras’, però la sèrie és més lleugera que greu i presta menys atenció a les implicacions morals de la nova ciència que als embolics d’amistat i amor.   

La Mia troba aquests embolics bastant ràpid. Els seus companys de pis fan olor de problema. La Lotta (Caro Cult), de família noble però pocs miraments, li obre la porta en ‘topless’. Després hi ha el ‘bodyhacker’ Ole (Sebastian Jakob Doppelbauer), que utilitza com a targeta de presentació el xip subcutani que s’ha implantat per pagar a la gasolinera sense treure la targeta. I finalment tenim Chen-Lu (Jing Xiang), una espècie de Viquipèdia errant que parla com un podcast al doble de velocitat. Al seu costat, la Lorelai de ‘Les noies Gilmore’ és una dona de verb contingut. Agricultora DIY, Chen-Lu vol integrar «sabors de carn en l’ADN dels bolets; deixar obsoleta la indústria càrnia i ajudar el medi ambient». És un encant, és clar. 

Per a temes d’amor, la Mia s’acosta a l’estudiant de biologia Jasper (Adrian Julius Tillmann), però en gran part la mou un pla secret. En Jasper és el becari de la Dra. Tanja Lorenz (Jessica Schwartz), prestigiosa acadèmica i biòloga al cercle de la qual necessita integrar-se com sigui. Si la intuïció no li falla, Lorenz podria saber molt, potser fins i tot massa, sobre la mort del seu germà bessó i l’accident en el qual van morir els seus pares.

Cara i creu de la tecnologia

Sense entrar en grans disquisicions filosòfiques, la sèrie ens mostra els llums i ombres de la biologia sintètica. Llums de vegades fluorescents: la mascota d’en Jasper, un esmunyedís ratolí, brilla en la foscor. Però el projecte més important del jove biòleg és una teràpia genètica que podria deslliurar-lo d’una rara malaltia degenerativa, el corea de Huntington.

Un pòster de la sèrie a Netflix revela una altra de les seves creacions: mosquits d’ulls vermells que poden transmetre malalties realment ràpid. És un exemple entre molts de fins on no s’ha d’arribar, però es pot arribar. De per què la biologia sintètica fa perdre la son als amics científics de Christian Ditter. Com Lorenz afirma en una inspiradora classe, amb ella es poden «erradicar malalties genètiques; o erradicar tota la humanitat, si no fem bé la nostra feina». 

Notícies relacionades

La història de Gervasi Deferr fa ‘el gran salt’ definitiu a la pantalla amb Óscar Casas

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

L’antic director de ‘Vicky el viking i el martell de Thor’ (no es perdin diverses aparicions estel·lars de l’esmentat Vicky, en versió ninotet de plàstic) sap extreure moments inquietants de les esmentades possibilitats fosques, com en el tens i aeri final del tercer capítol. Potser ‘Biohackers’ no sigui la sèrie que obrirà els debats ètics definitius sobre la biologia sintètica, però sí que podria ser la sèrie que ajudarà, a base de gent carismàtica, amor juvenil, girs una mica absurds i, el que hem dit, bons petits ensurts, a superar les últimes nits de la canícula.

En una altra dimensió, ‘Biohackers’ podria haver sigut una sèrie millor, una espècie de nova i torbadora ‘Línia mortal’ en la qual es canviessin experiències ‘post mortem’ per artificis amb l’ADN. Però la divertida realitat tampoc és gens menyspreable.