Bensi i Jurriaans: la por feta música per a 'El visitante'

En la base del terror que explora i genera ‘El visitante’, l’èxit més gran d’HBO durant aquest principi d’any, hi ha la gran banda sonora del tàndem format per Danny Bensi i Saunder Jurriaans, que ja havien col·laborat amb l’actor, productor i director Jason Bateman a ‘Ozark’.

El terror d’‘El visitante’ no té forma clara o única. És una cosa indescriptible i impossible d’acceptar, com la pèrdua que afligeix els seus personatges. Amb la seva immensa però intimista banda sonora, Bensi i Jurriaans volien evocar la incòmoda sensació de no saber què camina darrere teu. «L’espai del sobrenatural –ens explica el sempre afable Bensi– és vast i aclaparador. Un lloc on tot s’hi val. Una espècie de pou sense fons. Hi ha tensió, amenaça, foscor, el mal encarnat. L’orquestració havia de ser àmplia, expansiva, però alhora fer-te tenir la sensació que estàs sol, que és quan més por sols tenir». Hi ha molts jocs amb el reverb, estranys solos de violí en la distància o temes en pizzicato que es repeteixen sense parar, com al cap d’algú que comença a perdre l’orientació vital.

En la visió de Bensi i Jurriaans, els moments de terror màxim són més efectius si s’acompanyen de música tranquil·la, orquestrada de la manera més minimalista: «Per exemple, podíem gravar un violí que tocava sense parar un patró de dues notes i unir aquest so al d’algun artefacte electrònic trencat, que enganxàvem al micro perquè sonés encara més distorsionat. Combinacions d’aquest tipus, potser distorsionades i processades a través de reproductores de cinta, amb l’objectiu de fer-les més malaltes, trencades i incòmodes». Cosa que no significa que siguin aliens al poder d’un bon ensurt sònic: «Per què negar-lo, de vegades disfrutem d’això, d’un bon pizzicato de contrabaix passat per un pedal de distorsió. Directe i a la geniva».

Experts en torbació

Una de les primeres bandes sonores de Bensi i Jurriaans va ser la del thriller psicològic de sectes ‘Martha Marcy May Marlene’. El seu director, Sean Durkin, va donar al duo algunes indicacions que canviarien la seva manera d’encarar l’ofici. «Sobretot, ens va ensenyar a fer melodies més nues i a no recarregar les textures. Així vam començar a aprendre a crear música torbadora. Recordo que en una escena ens vam quedar, simplement, amb un so distorsionat i esmorteït que era ideal per evocar claustrofòbia. No feia falta res més, ni pianos ni cordes».

Després de ‘Martha Marcy May Marlene’, van posar música a la segona pel·lícula d’un dels productors d’aquella, Antonio Campos: la memorable ‘Simon Killer’. «Campos també va voler que féssim una cosa complexa però minimalista. En aquestes dues pel·lícules, el personatge principal descendeix per una espiral de bogeria i la seva història es va torçant sense parar. Treballar-hi ens va portar a experimentar molt amb la recerca de sons que capturessin la confusió interna, l’amenaça i la tensió». Aquesta investigació ha marcat pel·lícules com ara ‘Enemy’, ‘El regalo’ i ‘Christine’ (aquesta també de Campos), i sèries com ‘The OA’, ‘American gods’ i ‘Fear the walking dead’.

Bandes sonores esquives

Durant l’última dècada, formes i modes compositives poc convencionals s’han imposat a les bandes sonores de cine i televisió. Ha costat, però la indústria ja ha acceptat aquests canvis: Hildur Guðnadóttir s’ha emportat l’Emmy i l’Oscar pels experiments de, respectivament, ‘Chernobyl’ i ‘Joker’.

¿Es pot decidir un quilòmetre zero per a aquesta era daurada de la banda sonora de risc? ¿Potser la partitura atonal de Jonny Greenwood (guitarrista de Radiohead) per a ‘Pozos de ambición’, del 2008? «Sens dubte, aquest score va ser molt influent per a nosaltres», assenyala Bensi. «Aquestes tècniques d’orquestració tan minimalistes però atrevides et deixaven sense aire. Recordo escoltar aquesta música estil Penderecki tan ben unida a la fotografia, el muntatge i les interpretacions, i pensar que un camí s’obria per a nosaltres. ‘Under the skin’, de Mica Levi, és un altre exemple de ‘score’ inspirador».

Notícies relacionades

‘El problema dels tres cossos’

20 anys de 'Los Soprano'

El moviment, segons Bensi, està passant. «És difícil de descriure en què consisteix exactament, però és allà, a totes aquestes bandes sonores que intenten experiments sònics, fer les coses des d’un angle inesperat o aconseguir que l’orquestra soni estranya, gens tradicional, però igualment bonica». És, en l’apartat estrictament televisiu, en l’electrònica analògica (amb moments poc o gens nostàlgics) de Kyle Dixon i Michael Stein per a ‘Stranger things’; l’abrasiu ambient de Ben Frost per a ‘Dark’ i la bonica confusió entre el tradicional i el modern, l’acústic i l’electrònic en el treball de Remate per a ‘Néboa’. I hi estarà en el que hagi fet Geoff Barrow (Portishead) amb Ben Salisbury per a la imminent ‘Devs’.

Aquest mateix març podrem disfrutar també del següent pas en l’evolució de Bensi i Surriaans: ‘Ozark’, temporada 3, arriba el dia 27 a Netflix. «Hem intentat ser més atrevits, igual que Jason Bateman amb la mateixa sèrie. Com més s’atreveix ell, més ens atrevim nosaltres. Solem reunir-nos al principi de cada temporada i comentar el que té al cap. És un home increïblement eloqüent, artístic i intel·ligent. Sol parlar-nos sobre els colors, el sentiment, la tensió, la bellesa; sortim d’aquestes reunions amb ganes de tancar-nos a fer música».