Steve Pemberton ('Inside No. 9'): «L'humor i el terror són coses similars»

Sense Steve Pemberton, la televisió britànica d’aquest segle hauria sigut molt més avorrida i, sens dubte, menys perversa. Revelat com a part de la troupe còmica The League Of Gentlemen (de la qual també va sortir Mark Gatiss, guionista de ‘Sherlock’ o ‘Dràcula’), Pemberton va passar a cocrear sèries com ‘The League of Gentlemen’, ’Psychoville’ i l’especialment memorable ’Inside No. 9’, antologia d’històries foscament còmiques la cinquena temporada de les quals arriba a Filmin demà, dia 4. Entrevista en el marc del Serielizados Fest.

Moltes històries d’‘Inside No. 9’ abracen amb convicció el terror. Veient el seu cas o el de Jordan Peele, es diria que els còmics entenen molt bé aquest gènere. ¿Quina és la connexió entre humor i terror?

Ja des dels dies de ‘The League of Gentlemen’ uníem l’amor per la comèdia grotesca i la nostra afició al terror. En una pel·lícula de terror, vas construint la tensió i després fas que s’alliberi amb un ensurt. La comèdia funciona igual: vas construint alguna cosa fins a arribar a una gran riallada. Calcules temps perquè aquest alliberament sigui com més espectacular millor. L’humor i el terror semblen oposats, però són similars. 

La seva manera de combinar-los pot desestabilitzar. Per exemple, el clàssic ‘Sardinas’ no és tant una comèdia de terror com una comèdia amb final genuïnament terrorífic.

Sempre m’han agradat les pel·lícules que et deixen realment tocat, en lloc d’espantar-te només tèbiament, o fer-te riure amb una cosa terrorífica. Entre les meves pel·lícules de terror favorites hi ha ‘Amenaza en la sombra’ i ‘El hombre de mimbre’, els finals de les quals em van deixar en blanc durant dies. Posats a acabar de forma terrorífica, com a ‘Sardinas’ o ‘El diablo de la Navidad’, acabem de forma realment terrorífica. Hem creat el nostre propi gènere, en certa manera. Tenim les nostres pròpies regles. 

I precisament això és el que ha creat el culte al voltant d’‘Inside no. 9’: la sensació de no saber on començaràs ni acabaràs.

Evidentment, el públic respon a això. Un cas interessant, crec, és ‘El enigma de la esfinge’. Comença com una comèdia costumista sobre un home que ensenya una dona com fer un crucigrama críptic, però acaba com una terrible tragèdia grega. ¡En qüestió de mitja hora provem els límits de la depravació! [rialles].

¿Quan van començar a dissenyar ‘Inside No. 9’, tenien alguna antologia en particular al cap? De vegades sembla una versió, si és possible, més juganera i irònica de ‘Misterio’, de la Hammer.

‘Misterio’ va ser una gran influència; m’encanta aquesta sèrie. També ‘Tales of the unexpected’. Però ‘Inside no. 9’ va ser, sobretot, una reacció a ‘Psychoville’, una sèrie que explicava una història complicada i tenia molts personatges. Volia tornar a tècniques narratives més senzilles i a la classe de sèrie que semblaven haver desaparegut de la tele, l’obra d’un acte, en la qual tenies arrencada, nus i desenllaç en una sola entrega breu. 

Els episodis són de mitja hora i no cinquanta minuts o una hora. ¿Devots de la depuració?Absolutament. Vam tenir l’oportunitat de fer episodis més llargs i no vam voler. M’atreu molt la disciplina que comporta fer episodis de mitja hora. Quan he de veure sis episodis d’una hora sobre una sola història, tendeixo a cansar-me. Al quart episodi comencen a omplir, a omplir. A ‘Inside no. 9’, en només mitja hora et donem els girs, les rialles i el terror que moltes sèries et donen en sis hores.

En aparença, vostè i [el cocreador/coguionista] Reece Shearsmith dissenyen l’estructura i l’argument de cada capítol a consciència abans de començar a escriure.

El que fem primer és parlar durant dies sobre diferents idees, i provem de centrar-nos en alguna cosa, si és possible diferent a l’últim que hem escrit. Si hem fet un thriller psicològic, després toca una comèdia absurda. Quan ja hem decidit la idea, escrivim una primera versió del guió en només una setmana o 10 dies. Som molt disciplinats. De vegades no sabem com acabarà la història. És una cosa que es pot saber durant el procés d’escriptura i que pot obligar a reescriure tot el que tens fet.

Sense caure en gaires espòilers, ¿què podem esperar de la cinquena temporada?

Tenim escenaris molt diferents. El primer capítol es desenvolupa al vestidor d’un àrbitre, per exemple. És interessant quan una història parteix d’una localització tan concreta, però moltes vegades partim d’una casa del més normal: ¿què passa a casa del veí? ¿Què passa a la casa del final del carrer? Hi ha xocs i girs i diferents estils narratius. No hi ha un episodi igual a un altre. 

De nou, semblen haver reunit un gran repartiment. La sèrie és gairebé un ritu iniciàtic per als actors britànics. 

Al Regne Unit tenim molts actors increïbles, gent igual de capacitada per al drama i la comèdia. Derek Jacobi sembla el tipus més seriós del món, però després et fixes en la seva mirada i pot sorgir una brillantor que indica el contrari. Hem tingut la sort de treballar amb clàssics com ell o David Warner. Però també ens agrada descobrir nous talents. Vam tenir Daniel Kaaluya [protagonista de ‘Déjame salir’] a ‘Psychoville’ i ha sigut genial veure’l ascendir. 

Notícies relacionades

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

’Yellowstone’, Kevin Costner contra tots

Hi ha un director català, Guillem Morales, que porta ja dirigits set capítols d’‘Inside no. 9’. ¿Com el van conèixer?

Després de la primera temporada, no vam poder treballar amb David Kerr, que s’havia encarregat de la sèrie al complet. Així que vam decidir fer servir nous talents. Morales va ser un d’ells. Jo acabava de veure ‘Los ojos de Julia’ i m’havia agradat, però tampoc sabia si encaixaria en aquest projecte: ¿sabria connectar amb aquests guions tan anglesos? Però quan vam començar a parlar ens vam caure bé i vam veure que entenia completament el nostre humor, el nostre drama, el nostre terror... Va dirigir dos episodis brillants en la segona temporada i vam voler seguir amb ell. Morales és molt seriós i, alhora, molt obert treballant.