El final d''Orange is the new black': dins i fora de la presó

Han passat sis temporades i sis anys –la sèrie va debutar a Netflix l’11 de juliol del 2013– des que Piper Chapman, el personatge principal d’‘Orange is the new black’ (‘OITNB’) interpretat per Taylor Schilling, es dutxés a la presó amb unes xancletes fabricades per ella mateixa perquè encara no li havien arribat els diners per comprar-les a l’economat de la presó. Sis temporades des que comencés a pagar el seu error per haver ajudat 10 anys abans la seva amant lesbiana, Alex (encarnada per Laura Prepon, també directora de dos episodis), a passar diners del narcotràfic.

La creadora d’‘OITNB’ Jenji Kohan, s’havia foguejat escrivint episodis de sèries com ‘El príncipe de Bel-Air’, ‘Sexo en Nueva York’ i ‘Las chicas Gilmore’. ¿Alguna relació entre aquestes produccions catòdiques amb la seva immersió en l’univers carcerari femení? Si n’hi ha, és pura casualitat.

 Kohan es va enlairar amb veu pròpia el 2005 a l’idear Weeds, la seva primera ració d’incorrecció política: narrava els avatars d’una dona, vídua i amb fills, que es dedica a vendre marihuana per mantenir el seu estatus de classe mitjana. ‘OITNB’ és la segona obra major de Kohan, la definitiva. Aquest dissabte comença a Movistar + la setena i última tanda de 13 episodis. Gent del prestigi de Jodie Foster es va sumar ràpidament a la causa dirigint el tercer capítol de la primera temporada i el primer de la segona, en què Piper sortia d’un mes en aïllament, viatjava amb avió amb altres recluses fins a Chicago i coneixia noves preses que entrenaven paneroles per passar cigarrets d’una cel·la a una altra. La realitat entre reixes.

 Escrita a partir de l’experiència real de Piper Kerman, abocada en un best seller publicat el 2010, no és una sèrie que amagui o dissimuli la realitat que tracta. Fins ara, els Emmy i els Globus d’Or se li han resistit. Amb un estil que bascula entre el drama i la comèdia, diu les coses pel seu nom. És tan incòmoda com divertida, una barreja no tan fàcil d’aconseguir defugint, a més, algunes de les constants del relat carcerari: no hi ha intents de fuga, però sí motins desesperats.

Violència urgent

 Conscient que el desenvolupament de personatges en aquest món tan tancat i amb les seves pròpies regles es podia esgotar (fet que ha passat en unes altres sèries carceràries com Prison break), Kohan va fer un gir radical amb la cinquena temporada, la que va registrar les revoltes de les recluses contra els guàrdies i el sistema penitenciari en general, cosa que va accelerar en la sèrie el seu caràcter més violent, de testimoni urgent.

Notícies relacionades

La història de Gervasi Deferr fa ‘el gran salt’ definitiu a la pantalla amb Óscar Casas

Agatha Christie immortal: guia per veure les millors sèries basades en les seves novel·les

 Piper, Alex (a qui retroba entre reixes per examinar quina és la seva veritable identitat en qüestions amoroses), Suzanne ‘Ojos Locos’, Gloria, Lorna i la resta de recluses de les quals ho sabíem tot durant cinc temporades van abandonar la seva zona de confort, el penal de Litchfield, per ser ingressades en una presó de màxima seguretat, escenari de la sisena temporada.

 La setena estableix un nou focus sense abandonar els anteriors: relacions sentimentals i d’amistat, racisme, classe social, brutalitat carcerària, abusos, les fissures del sistema penitenciari). Piper i Sophia surten de la presó, Alex hi segueix, Lorna es posa de part, algunes són enviades a altres centres o assumeixen injustes condemnes de cadena perpètua. La vida dins i fora de la presó, la impossibilitat d’adaptar-se a una situació anhelada (la llibertat) però amb la qual ara és tan difícil lidiar. El desenllaç d’un drama sense èpica innecessària i molt sentit comú amb què Netflix va començar a fonamentar la seva bastida.