Anar al contingut

TESTIMONI DIRECTE

Txernòbil, una atracció per a turistes nuclears

Per uns 100 dòlars, el visitant es pot endinsar en la zona d'exclusió que envolta la central accidentada que recrea la sèrie 'Chernobyl'

Uns 300 camperols viuen avui dia, pel seu compte, en l'àrea 'cremada' i es conreen els aliments

Olga Merino

Txernòbil, una atracció per a turistes nuclears

Efrem Lukatsky

Fa 20 anys hauria semblat una bogeria visitar els afores de Txernòbil, però ara s’han convertit en una mena d’atracció turística on el visitant, per uns 100 dòlars, es pot fer una idea bastant aproximada de com seria una apocalipsi nuclear, o bé endinsar-se en una càpsula del temps on es manté intacta l’atmosfera soviètica. Asseguren que la radiació a què s’exposa el turista atòmic ocasional és baixa, igual a la que es percep durant un vol d’una hora amb avió.

Dues dècades enrere, transitar per l’anomenada zona d’exclusió, una circumferència d’uns 30 quilòmetres al voltant de la central accidentada, suposava un embolic burocràtic que vaig poder esquivar l’abril de 1996, quan es complia el desè aniversari de la catàstrofe, a fi d’escriure una sèrie de reportatges per a aquest diari. Un metge de la central nuclear d’Ascó em va aconsellar que, després de l’excursió, em desfés de les botes que havien trepitjat la terra radioactiva. El vaig obeir, és clar.

Aleshores, resultava colpidor el silenci que embolicava els carrers deserts de Prípiat, la localitat més pròxima a la central, a tan sols tres quilòmetres, els 45.000 habitants del qual van ser evacuats 36 hores després de l’explosió i no van tornar mai a casa seva. El regne de la desolació, el decorat perfecte per filmar una pel·lícula distòpica, una ciutat irradiada de plutoni i assetjada per filferro espinós. Les cabines de la nòria es balancejaven buides al parc d’atraccions. Ninots i sabatetes de nadó romanien escampats pel terra d’una guarderia. El vent irrompia a través dels vidres trencats d’un restaurant amb les taules intactes. Bústies esbudellades, encara avui, en blocs d’apartaments on ningú enviaria cartes mai més.

Encobriment i mentides

Aquí i allà, als aparadors de les botigues abandonades, treien el cap un pòster o una estatueta de Lenin, el pare de la pàtria soviètica, per tal com Prípiat i l’URSS en el seu conjunt es disposaven el 26 d’abril de 1986, la data de l’harmagedon atòmic, a celebrar les festivitats del Primer de Maig. De fet, una multitud va sortir als carrers de Kíev, la capital ucraïnesa, per participar en les desfilades el Dia del Treball i mostrar la seva lleialtat al partit. Fins i tot quan els sensors a Suècia van detectar de seguida les pluges radioactives, les autoritats soviètiques van insistir a minimitzar la tragèdia –es van elevar les dosis admissibles de radiació– perquè no s’escampés la por. Mikhaïl Gorbatxov, llavors cap de l’Estat, no es va dirigir al poble per la tele fins al 14 de maig, 17 dies després de l’accident al reactor número 4. Encobriment i mentides malgrat la glàsnost, la transparència informativa que preconitzava el règim aperturista.

En aquells dies, endinsar-se en els poblets de la zona morta encara resultava més impressionant que passejar pels carrers buits de Prípiat. Quilòmetres de bosc, pomeres i bedolls, trams fluvials, casetes disperses pel camp, un paisatge idíl·lic on sotjaven els isòtops enverinats. Allà s’havien assentat almenys un miler de camperols que en el seu moment havien sigut evacuats per força; els deien ‘samosioli’, que podria traduir-se com els que s’han instal·lat pel seu compte. Eran, per dir-ho així, okupes en terra radioactiva. Avui dia amb prou feines queden 300 persones a la zona d’exclusió distribuïdes en 11 poblets semiabandonades.

Com si res

¿Per què van tornar? Majoritàriament, perquè eren ancians que ja no temien el potencial risc per a la salut de Txernòbil i per les pèssimes condicions en què es va fer l’evacuació. Fa dues dècades, a l’Ivan (66 anys) i a la Uliana (60) els van instal·lar en un ‘kolkhoz’ (granja col·lectiva), en una casa atrotinada i freda que havien de compartir amb dues famílies més. Per això el matrimoni va decidir tornar cap al seu poble, Opàltxitxi, a 25 quilòmetres de la central, per continuar vivint com sempre ho havien fet a la seva isba, plena d’icones que els protegien. Conreaven patates i remolatxa a la terra contaminada. Collien bolets i els conservaven en salmorra, com si res. «De tota manera, ja no som jovenets», deien.

Les circumstàncies que van envoltar l’accident nuclear més gran de la història van ser un immens nyap. En realitat, Txernòbil es pot considerar una metàfora de l’URSS, que es va ensorrar sobre els seus peus de fang cinc anys després: tot era mentida i aparença.