Francesc Torralba, filósof: "Torna a mostrar-se l'espiritualitat, és una font de fortalesa interior"

-Què t'ha motivat a escriure aquest assaig?

-Em mou fer un discurs sobre l'esperança que no sigui ingenu ni naïf. Tot ens porta al desencís i la desesperança. És un exercici contracultural, de transgressió. Tinc a classe molts estudiants i quan veig com parlen, són un exèrcit de desencisats. Els dic 'si els joves esteu així, com estarà el que s'ha deixat la pell per canviar una cosa i no l'ha canviat, vosaltres heu de tenir la força i energia de dir posem-nos-hi'. I els veig amb una moral de derrota. I de ressentiment respecte a la generació anterior.

-Pot ser que una part d'aquesta desesperança global sigui fabricada, és a dir, que hi ha més esperança del que ens pensem?

-Hi ha una percepció de la realitat a partir de les xarxes socials i els mitjans. El que arriba són males notícies, però hi ha un exèrcit de persones invisibles que treballen per millorar el món. I em donen arguments per estar esperançat.

-Què ens falta?

-Falta vinculació. En societats atomitzades i fragmentades és més fàcil la desesperació perquè plorem a la cuina tancats. En canvi en societats vinculades, si ens unim, fem un sindicat, una comunitat de ve... potserser podrem pressionar. Els grans canvis sempre han estat lligats a lideratges de comunitat.

-Dius que l'esperança és un fruit de l'esperit...

-Això ve l'hebreu ruwach, que és un vent. Es un vent que t'empeny. Hi ha gent empesa per aquest esperit. Altres, a la mínima paren. El mite de Sísif m'ajuda a entendre-ho. Camus ho recrea molt bé. Aquest home agafa una pedra, i quan és al cim li rodola. Torna a baixar i la torna a pujar. Què l'impulsa a tornar-la a agafar? Junts tenim més força, si portes la pedra tu una estona i jo una altre. Vivim en societats individualistes i un se sent sol.

-Estem recuperant l'espiritualitat?

-Com a força inherent a la persona humana que l'impulsa a conquerir fins nobles, això torna a veure's i a mostrar-se. De formes molt diferents. En la música, la literatura, l'assaig... Perquè l'alternativa és la desesperació, que porta a la paràlisi. I l'esperança és entreveure possibilitats.

-Què es guanya amb una vida espiritualment rica?

-Profunditat en la mirada. Les persones -de confessions diferents o també espiritualitat laica- van a fons, no es queden en la superfície, intenten veure què hi ha més enllà de l'eslògan. Dos, relativitzes molt del que passa a la teva immediatesa. És una mena de presa de distància, despreniment, no et quedes tan aferrat. I tres, et porta a perseguir fins nobles. Bellesa, veritat, bé. Les persones que cultiven l'espiritualitat tenen una certa indiferència respecte a les crítiques...

-Sempre que no es converteixi en...

-.... En un individu que es pensa que és un gurú. Però et dona una fortalesa interior. I ara tenim la generació de vidre, persones que es trenquen a la mínima, amb un suspens es trenquen. La persona que cultiva l'espiritualitat es va enfortint i les veu a venir. Queda sacsejat però segueix endavant. L'espiritualitat és una font de fortalesa interior.

-Amb espiritualitat s'afronta millor la mort?

-Sí, et permet afrontar la mort amb un altre aire, perquè com que tens una mirada profunda, ja anticipes que et moriràs. No t'has lligat al que és efímer. El que té espiritualitat creu que el més profund de si mateix romandrà, sobreviurà. I això et dona esperança.

-Què en penses de les experiències properes a la mort...

-No faré una esmena a la totalitat. Me les miro amb molta atenció. Si hi ha un seguit de fets es reprodueixen i que científics de pes diuen que ho han vist, això ho hem de mirar amb molta atenció, perquè desafia el paradigma tradicional i posa sobre la taula que pot haver-hi una consciència més enllà del cos. I els filòsofs ho lligem amb filosofies molt antigues. Hi ha metges que ho estan treballant. I altres també, però no ho diuen. Això et dona una esperança: l'essencial de nosaltres no es mor, no es desfà, la consciència perviu, i això permet afrontar la mort d'una altra manera.

-Què passa quan algú fa una reflexió filosòfica serena i constata que la vida no té sentit, que és un absurd, com han proclamat diversos filòsofs...

-Això és una possibilitat filosòfica que han desenvolupat ments molt intel·ligents, amb arguments, que no els hi falten. L'esperança no és una evidència, ni tampoc l'absurd. Jo relaciono l'esperança amb confiança, confiança que aconseguirem alguns horitzons, però no immediatament sinó amb temps i constància. Una confiança basada en la història. Quin eren els drets de la infància al segle XIX, la dona no votava...

-Parlant d'esperança i de desesperança, en psicologia existeix la indefensió apresa, el fet que faci el que faci, el tren potser vindrà o no vindrà. La falta de pautes porta a la desesperança?

-Això té a veure amb la societat de la incertesa. No saber si tindrem feina, si la parella seguirà amb mi...

Notícies relacionades

Omar Linares, assessor filosòfic: "La vida implica dolor, el repte no està en allunyar-se'n sino sostenir-lo i fer quelcom per canviar-lo"

Les entitats de salut mental reben amb escepticisme el gir del DSM: “Canvia el llenguatge, però no el paradigma”

-... En una societat que ens han dit que era la més segura i tecnològica...

-... En canvi la incertesa és una de les característiques actuals. I això genera angoixa, que ens paralitza i en alguns casos pot ser neuròtica. No m'estranya que això generi un exèrcit de persones que consulten psicòlegs, psiquiatres, ansiolítics, per mirar de dormir i de tenir una mica de benestar emocional perquè l'angoixa et pot devorar. L'esperança sap que el bé és ardu, no immediat i requereix temps, constància i perserverança.