Álvaro Albericio: «Jo a la teva edat llegia a Pio Baroja, em va dir el meu pare»

Entra a Documenta com qui visita la casa del seu millor amic. Perquè això és el que és. Álvaro Albericio ha viscut sempre a l’ombra de la llibreria. Quan tenia 20 anys –les coses més importants sempre passen als 20– a la Barcelona efervescent i dels setanta, recorda, es van obrir dos centres culturals importants que van imantar els nous temps democràtics: el Teatre Lliure i la Documenta de Cardenal Casañas, dos fars per obrir-se al món. Estudiant de magisteri, la vida del barri – Zeleste o les Rambles– llavors empenyia fort. Als 80, Albericio va trobar la seva vocació com a galerista d’art i va obrir Art Petritxol davant la Sala Parés. «Les tardes que no tenia clientela m’anava a Documenta i sempre acabava comprant. Allà em vaig fidelitzar», diu amb el plaer culpable de qui compra molt més del que llegeix. Després sala i llibreria van córrer vides paral·leles. El turisme i els lloguers prohibitius les van obligar a totes dues a traslladar-se a l’Eixample. «Durant anys, el meu llibreter de capçalera va ser Josep Cots, però he de reconèixer, i no ho tenia fàcil, que Eric del Arco, el seu successor, em té molt content».

Portant la memòria encara més enrere, es contempla als 12 o 13 anys llegint Enid Blyton davant el seu pare que acabava d’entrar a la seva habitació: «‘Alvarito’, em va dir. El meu pare era un aragonès lletraferit i quan em deia Alvarito és que alguna cosa anava malament. ’Jo a la teva edat llegia Pío Baroja’. Allà vaig tenir consciència que llegir no és només un passatemps, que també, sinó una cosa molt més important. Més tard, la primera obra que em va impactar va ser ‘El llop estepari’ de Herman Hesse».

Notícies relacionades

Sant Jordi teletransportat a Gigamesh

Sant Jordi clava la llança a la Covid

La pandèmia no ha canviat, més aviat ha intensificat, els hàbits d’aquest home que dedica les seves tardes a llegir llibres d’art i especialment biografies, envoltat dels cartells de cine realitzats pel seu pare, artista gràfic. «Fa 10 anys que vaig abandonar la novel·la. Em vaig desprendre de més de 1.200 títols perquè ja no m’hi cabien a casa». D’aquella crema se’n van salvar l’edició espanyola de ‘Cent anys de soledat’, l’‘Adiós, Volodia’ de Simone Signoret o ‘Nada’ de Carmen Laforet – «novel·les que formen part de la meva història» - tres títols dels 2.000 que avui formen la seva elegant i selecta biblioteca.

L’adquisició més rara la va pescar pel carrer. «Sabia que Joan de Sagarra solia deixar alguns dels llibres dels que es volia desprendre a la font de la Caputzeta Vermella del passeig de Sant Joan i una nit passant per allà vaig recordar-ho, vaig buscar i ‘voilà’. N’hi havia un».