DIA MUNDIAL

Diagnosticat amb diabetis als 25 anys: «Em vaig enfonsar quan em van dir que necessitava medicació»

Manuel Jesús Martín va arribar a tenir un índex de massa corporal superior a 43; qualsevol activitat es convertia en un desafiament

Després del diagnòstic, va decidir fer un gir a la seva vida: va tractar la seva ansietat i ha canviat d’hàbits de vida

Manuel Jesús Martín, paciente con diabetes

Manuel Jesús Martín, paciente con diabetes / Yazen

4
Es llegeix en minuts
Nieves Salinas
Nieves Salinas

Periodista de Sanitat

ver +

L’obesitat és un factor de risc clau per a la diabetis tipus 2. A Manuel Jesús Martín, joveníssim com ell mateix admet (té 28 anys), el metge de capçalera li advertia que la cosa pintava lletja si no posava remei a un sobrepès que feia anys que arrossegava. Va arribar a tenir un índex de massa corporal (IMC) superior a 43. Qualsevol activitat es convertia en un desafiament. Un dia, en consulta, amb 25 anys, aquella metge tan «salada» li va deixar anar la pitjor de les notícies: tenia prediabetis, cosa que significa que els nivells de glucosa o sucre a la sang són més alts del normal, però no prou com per ser diabetis. «Va ser la crida d’atenció que necessitava» admet.

El Manuel recrea la seva història des de Madrid, on va arribar amb 18 anys per treballar, des de Jaén. La seva acabada d’estrenar independència a la ciutat, diu, va suposar un abans i un després. «Vaig començar en una feina bastant precària –en uncall center»– i amb poc sou. I allà va ser quan va començar el cicle d’hàbits dolents. Em sortia més barat anar-me’n a un McDonald’s o a un Burger King a menjar-me una hamburguesa que alguna cosa saludable en un restaurant», explica.

«Tens problemes i t’acabes refugiant en el menjar. Jo patia ansietat i obria una bossa de patates. I, com que estava malament, me n’acabava menjant tres o quatre»

S’alimentava ràpid i malament, reconeix, malgrat que, a la seva casa familiar, recorda, sempre es va menjar saludable. Va engreixar-se més de 30 quilos en pocs anys. «Era provar dieta rere dieta i, al final, una sí que funciona mentre l’estàs fent, però si no canvies un hàbit... no val de res. Fins que vaig anar a la meva metge. Li vaig dir el que em passava. Em va fer una analítica. Em van parlar per primera vegada d’una prediabetis», explica.

Ensurt

Els pitjors presagis es van complir. El Manuel no va aconseguir abaixar el pes i el diagnòstic final va arribar a les portes de la tardor del 2024. «Vaig sortir amb ganes de plorar. Em vaig enfonsar quan, a la consulta, em van dir que necessitava medicació. Havia passat d’una prediabetis a una diabetis. Això ja era seriós. És veritat que la metge em va dir que era reversible si canviava els hàbits i, al final, va ser el que em va motivar», explica aquest jove andalús que treballa en banca.

La seva àvia, per part paterna, explica, és diabètica tipus 1. Insulinodependent. «I, per part de mare, la meva altra àvia era diabètica. Diria que com el 60% de la gent gran. La ‘fatiguera’ del sucre. I a la meva mare, ara, amb gairebé 60 anys, també li han detectat una prediabetis. Possiblement, hi hagi alguna cosa de predisposició genètica», admet el Manuel.

Atacar el problema

Després del seu diagnòstic del 2024, el Manuel va començar amb tractament farmacològic. «Em van derivar també perquè em veiés l’endocrina a l’hospital. I allà em vaig desesperar una mica perquè em van donar una cita als nou mesos. Una burrada. El meu gran problema venia per ansietat i això és el que, ara, he tractat amb un psicòleg i un psiquiatre. I hem atacat el problema de soca-rel».

Va començar a canviar d’hàbits fa un any. Porta 30 quilos perduts, diu amb orgull, després d’iniciar un programa a la clínica Yazen, on un equip de metges, psicòlegs, nutricionistes i entrenadors personals van treballar amb ell de manera coordinada. Un any després, la seva evolució ha sigut notable.

Ha reduït la seva IMC a 34 i ha perdut 30 quilos. A més, els seus nivells de glucosa s’han estabilitzat i ha disminuït la seva necessitat de medicació. Ara sent que té el control. «No és només baixar de pes; és viure millor, amb energia i sense por de les conseqüències de la meva malaltia», assegura.

«Grassofòbia»

El Manuel parla de temps foscos en què no trobava roba de la seva talla per vestir-se. De demanar ajuda mèdica i sentir que els professionals el jutjaven o li donaven «la típica dieta que ja han fotocopiat 200 vegades, que gairebé ni es pot llegir». De patir «grassofòbia». En cas de trobar-se malament. En cas de no voler pensar, quan va saber que tenia diabetis, que, a més, sumava una malaltia. Tot i que el diagnòstic, repeteix, el va fer reaccionar.

Jo no és que no volgués menjar bé, és que en aquell moment no podia. Al final, generes uns mals hàbits i et refugies en el menjar

Notícies relacionades

«L’obesitat és com la diabetis. Una malaltia. I és bastant més complexa del que ens pensem. No és que no volgués menjar bé, és que, en aquell moment, no podia. Al final generes mals hàbits. Tens problemes familiars, laborals i això et provoca ansietat. M’acabava refugiant en el menjar. He tingut trastorn per afartament. Tenia ansietat i obria una bossa de patates. I, com que ho havia fet malament, ja me n’acabava menjant tres, quatre... les que fes falta. M’afartava d’una manera impressionant», explica.

Avui, al Manuel li va molt millor. És un altre, diu. «En el moment que òbviament la meva situació és bona, adquireixo hàbits bons. Les coses milloren. El problema és que tot el mal que ja t’has fet és allà. El millor és que jo estic en un punt reversible», conclou amb optimisme sobre l’evolució de la seva diabetis.