El poder de la hidroteràpia en la rehabilitació d’un ictus: «Pacients que no són capaços de caminar en territori ferm aconsegueixen fer passos a l’aigua»

La rehabilitació després d’un ictus és essencial en el procés de recuperació del pacient amb seqüeles. Contribueix de manera decisiva a la millora de la funcionalitat, l’autonomia i la qualitat. Els experts recorden que la seva planificació ha de ser individualitzada, tenint en compte les característiques personals, la gravetat del dany cerebral, les seqüeles presents i els recursos disponibles, a fi de dissenyar un programa terapèutic que potenciï al màxim la seva capacitat de recuperació.

Evidència científica

L’evidència científica recolza que un abordatge precoç, integral i ben estructurat optimitza els resultats funcionals i afavoreix una recuperació més efectiva. És en aquest context en què la hidroteràpia s’està posicionant com una eina complementària útil en la rehabilitació de persones que han patit un ictus.

Aquesta modalitat es basa en exercicis terapèutics individualitzats fets a l’aigua, guiats per professionals, i aprofita les propietats físiques del medi aquàtic –com la flotació i la resistència– per facilitar moviments que poden ser molt difícils o impossibles a terra ferma.

«Pacients que no són capaços de caminar sobre terra ferma aconsegueixen fer passos a l’aigua sense impediments, gràcies a l’efecte de descàrrega de pes», explica la doctora Arancha Vázquez Doce, responsable per part de rehabilitació de la unitat d’ictus de l’Hospital Universitari de la Princesa de Madrid i membre de SERMEF. «Però no es tracta d’una teràpia universal: s’ha d’aplicar de manera personalitzada i amb supervisió especialitzada, sempre com a part d’un abordatge integral».

Millora significativa

Una recent metaanàlisi que revisa els deu estudis disponibles sobre hidroteràpia postictus confirma una «millora significativa» en l’equilibri i la qualitat de vida dels pacients que van participar en programes al medi aquàtic, en comparació amb aquells que van seguir només tractament convencional. També es van observar avenços clínics en variables com la força i la marxa, tot i que encara no s’arriba a «nivells de significació estadística, en part per l’heterogeneïtat de les investigacions existents», assenyala la societat mèdica.

La hidroteràpia sol incorporar-se en la fase subaguda del procés de rehabilitació, una vegada superada la fase aguda i estabilitzat el pacient. Els seus beneficis s’observen especialment en persones amb seqüeles motrius, alteracions de l’equilibri o espasticitat (rigidesa muscular).

El tipus d’exercicis varia segons el pacient i inclou des de treball de força amb bandes elàstiques o pesos, fins a entrenament de la marxa i exercicis de teràpia ocupacional aquàtica orientats a tasques concretes, expliquen els especialistes. No obstant, adverteixen que no s’han de fer servir programes aquàtics genèrics, com els dissenyats per a població general, ja que poden resultar «inadequats o fins i tot perjudicials» per a persones amb dany neurològic.

«La hidroteràpia pot ser molt beneficiosa, però no és aplicable a tots els pacients, ni en tots els contextos», apunta la doctora Vázquez Doce. «Es necessita personal especialitzat, instal·lacions adequades i protocols adaptats. No és viable com a tractament sistemàtic per a tots els pacients amb ictus, però sí com a recurs complementari allà on estigui disponible», apunta.

Les seqüeles

Notícies relacionades

Les infermeres de Catalunya critiquen la vacunació «improvisada» contra la grip en una jornada de concentracions

La càrrega mental incrementa el risc d’infart en dones joves, que són ateses més tard que els homes

Les seqüeles més habituals després d’un ictus són els dèficits motors (com l’hemiparèsia i l’espasticitat), les alteracions del llenguatge i els dèficits cognitius, tots amb un fort impacte funcional i un detriment de la qualitat de vida. La durada del procés rehabilitador varia en funció de cada cas, però generalment arriba al màxim rendiment funcional entre els tres i sis primers mesos després del succés vascular.

Des de la SERMF s’insisteix que la rehabilitació ha de començar al més aviatpossible, abordar-se des d’un model interdisciplinari i adaptar-se a les necessitats individuals. «La incorporació de recursos com la hidroteràpia és un exemple del camí que hem de seguir: teràpies segures, basades en l’evidència i centrades a millorar la qualitat de vida de les persones».