MAPA | Els barris pobres de Barcelona pateixen fins a un 13% més de diabetis que els rics

Un cop d’ull al mapa de les àrees bàsiques de salut (ABS) de Barcelona reflecteix com, per exemple, fins a un 17% dels veïns de la Pau (San Martí) tenen diabetis, davant el 4,2% dels veïns de Sarrià, segons xifres de la conselleria corresponents al 2021. Més exemples: a Ciutat Meridiana (Nou Barris), un dels barris més pobres de Barcelona i conegut popularment com a ‘ciutat desnonament’ per la quantitat de desallotjaments que es produeixen, la prevalença de diabetis és d’un 15%. El percentatge puja al 16,4% a la Guineueta, també a Nou Barris, mentre que a Gràcia baixa fins a un 5%. A Sants-Montjuïc, la prevalença és d’un 10%, en comparació amb el 4,8% de la Dreta del Eixample. Entre el barri de menys prevalença (Sarrià) i el de més prevalença (la Pau) hi ha una diferència del 12,7%.

Aquest altre mapa de la pobresa d’EL PERIÓDICO, publicat el 8 de novembre, recull la renda de cada carrer de Barcelona. No es pot superposar amb el de la diabetis perquè aquest últim està dividit en àrees bàsiques de salut i no en seccions censals. Però fer-hi un cop d’ull per sobre sí que permet veure, per exemple, com a la Pau la renda per llar era d’uns 27.000 euros el 2020; a Sarrià, d’entre 60.000 i 90.000 euros; a la Guineueta, d’entre 31 i 33.000 euros; a Gràcia, d’entre 40.000 i 50.000 euros; a Sants-Montjuïc, d’uns 30.000; i a la Dreta del Eixample, d’entre 47.000 i 59.000 euros. A Ciutat Meridiana, la renda per llar era de l’entorn de 25.000 euros fa dos anys, la més baixa.

«Hi ha una variant social molt evident en la distribució de la diabetis [a Barcelona]», explica Ana Bocio, subdirectora general de Promoció de la Salut de la Agència de Salut Pública de Catalunya (Aspcat). L’entorn fa que les «famílies amb menys recursos» tinguin més malalties, entre aquestes, la diabetis, una malaltia en la qual els nivells de glucosa o sucre a la sang són massa alts.

L’estil de vida té a veure amb l’entorn: les famílies de classe baixa fan menys exercici físic (solen tenir menys temps o viuen en barris amb una menor disponibilitat de gimnasos) i s’alimenten pitjor: els productes frescos, com fruites i verdures, són els més cars del cistell de la compra. I més encara amb l’elevada inflació. El pla integral per a la promoció de la salut mitjançant l’activitat física i l’alimentació saludable (PAAS) de l’Aspcat tracta d’afavorir «entorns i alimentació més saludables», així com l’accés a l’activitat física.

Les zones urbanes

La cap del Servei d’Endocrinologia i Nutrició de l’Hospital del Mar, Juana Flores, assenyala que, als països desenvolupats i, sobretot, a les seves àrees urbanes, l’obesitat i la diabetis «són més freqüents». «Les famílies de baix nivell socioeconòmic tenen una alimentació més rica en greixos i hidrats de carboni, mengen menys fruites i verdures i fan menys activitat física», diu també Flores.

Posa l’exemple de la Mina, barri de Sant Adrià de Besòs que forma part de l’àrea de referència de l’Hospital del Mar, que té una taxa d’obesitat molt superior a la mitjana barcelonina: prop del 30% en les persones de més de 18 anys. Al voltant d’un 15% de la població de la Mina té diabetis: un 8% de la població la té de manera simptomàtica, i un 7% addicional, de manera asimptomàtica. «Preocupa l’obesitat en adults, però també en criatures», adverteix Flores.

També l’endocrinòloga de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau (Barcelona) Rosa Corcoy constata aquesta «clara associació» de la pobresa i la prevalença de la diabetis, les complicacions de la qual són les úlceres als peus i més mortalitat. Les zones deprimides econòmicament fan menys visites de seguiment per la malaltia, de manera que al final el pacient s’acaba agreujant i el cost és més alt.

¿Què passa al Raval?

El 2021, la prevalença de la diabetis al Raval va ser d’un 7%, inferior al que els metges esperaven. Ho atribueixen, però, a l’infradiagnòstic: la població, que de mitjana és jove, va menys al centre d’atenció primària (CAP) i se li fan menys analítiques. En aquest barri, els pakistanesos i els filipins, en concret, presenten taxes de diabetis molt elevades, a causa, essencialment, de la seva alimentació, molt basada en l’arròs. En aquesta població, per exemple, hi ha poc costum de fer revisions mèdiques i les persones només acudeixen al metge quan estan molt malament.

Notícies relacionades

Catalunya comença a dispensar mesuradors de glucosa per a persones amb diabetis tipus 2

MAPA | Els carrers de Barcelona que més es van empobrir amb l’esclat de la covid

«Però el pitjor factor per desenvolupar malalties és el socioeconòmic. El famós codi postal», explica la metge de família Laura Romera. Romera va treballar durant anys al CAP Raval Nord i coneix bé aquesta realitat. L’obesitat, recorda, és un «factor de risc» molt elevat. «La gent que no fa exercici té un 50% més de possibilitats de ser obesa. I això està vinculat a la diabetis», diu.

Per exemple, tenir una feina amb un horari que impedeix fer exercici («perquè et passes hores i hores treballant») aboca la persona «moltíssim més» a ser obesa i desenvolupar aquesta malaltia. «D’altra banda, cal tenir en compte com està el cistell de la compra. Els productes frescos, com les verdures i hortalisses, estan caríssims, i són els que t’ajuden a tenir un bon nivell nutricional», afegeix Romera.