Radiografia d’una «tempesta perfecta»: la sanitat pública catalana afronta sense metges el futur

A aquesta falta de pressupost s’afegeixen altres dificultats no menys importants, com la crisi demogràfica: hi ha tota una generació de sanitaris que es jubilaran pròximament i per a qui no hi ha substituts perquè bona part dels formats a Catalunya decideixen anar-se’n a l’estranger.

Afrontar el problema demogràfic, enfortir l’atenció primària, dotar de recursos el sistema i donar a la salut mental l’espai i la inversió que mereix són els grans reptes de la sanitat pública.

---

CRISI DEMOGRÀFICA

Per a alguns, el sistema es troba davant la «tempesta perfecta». Després de dos anys en què la pandèmia ha «precaritzat» encara més una situació «ja precària per si mateixa», la professió mèdica afronta ara un problema demogràfic. «Fa una dècada que els col·legis i sindicats ho advertim. En els pròxims cinc anys, es jubilarà el 20% de la professió i l’administració no hi ha fet res», apunta el secretari general de Metges de Catalunya (MC), Xavier Lleonart. «Això, en una situació on ja falten professionals, és un desastre».

Formar un especialista en el sistema sanitari costa uns 10 anys. El que s’hauria d’haver fet, segons Lleonart, temps enrere és «planificar molt bé» aquestes jubilacions, formar el nombre suficient de metges i, sobretot, oferir «unes condicions laborals i retributives que els retinguessin». «A les portes d’aquesta jubilació massiva, hi ha un 60% de la plantilla de l’Institut Català de la Salut (ICS) que està en interinitat», adverteix.

«Estem important metges de països més pobres i consolidant la precarietat al sector», apunta al seu torn Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB). Catalunya no té tots els metges que necessita, segons Padrós, i per això els últims 15 anys «el col·lectiu més importat és el de metges formats en països extracomunitaris».

A més, malgrat que la formació a Catalunya és «molt bona», molts graduats en Medicina decideixen anar-se’n a l’acabar la carrera. «Sabem que la meitat dels alumnes de Medicina de la Universitat de Lleida i de la Rovira i Virgili no es quedaran a Catalunya, que se n’aniran a l’Aragó o València», diu Padrós. Padrós demana un «pacte nacional i d’Estat» amb mirada a llarg termini.

A més, també aposta per prendre accions a curt termini. «Ara hi ha molts metges a punt de jubilar-se als 65 anys que continuarien treballant dos o tres anys més si estiguessin ben incentivats».

INFRAFINANÇAMENT CRÒNIC

Economistes com Guillem López Casasnovas xifren en 15.000 els milions d’euros que necessitaria la sanitat pública catalana. Aquest 2022, la conselleria dirigida per Josep Maria Argimon se’n va emportar 11.200 milions, 1.500 dels quals cal restar-los perquè aniran destinats a pagar la factura de la covid-19, com adverteix el sindicat Metges de Catalunya. Així, Salut es queda amb un pressupost de 9.700 milions, un nivell no gaire més alt que el del 2008, 14 anys enrere, quan el pressupost va ser de 9.096 milions.

La falta d’inversió en la sanitat és un problema general d’Espanya. Es va veure amb la pandèmia del coronavirus. Totes les autonomies van afrontar la crisi amb un sistema públic debilitat després d’una dècada de retallades. Va quedar al descobert l’escassetat de material i la descomunal falta de personal. Catalunya va haver de reclutar sanitaris jubilats i estudiants de Medicina i Infermeria.

Malgrat tot, segons Lleonart, des de Metges de Catalunya, hi ha comunitats, com València, Aragó i Euskadi, que estan «millor que Catalunya», ja que hi ha «menys pressió» i les condicions són «millors». «Són comunitats que hi destinen més inversió per càpita a l’any», diu. Coincideix amb ell el president del COMB, Jaume Padrós: «S’hi han de posar més diners», insisteix.

A més, el debilitament de la sanitat pública és paral·lel a l’enriquiment de la privada i, en concret, de les mútues. Des de l’inici de les retallades el 2010, les assegurances de salut privades a Catalunya han anat rebent les altes de ciutadans cansats de les llistes d’espera i de la lentitud de la pública. Les mútues van continuar guanyant clients (els que poden pagar-s’ho) durant la crisi de la covid-19, ja que en els pitjors moments de la pandèmia l’atenció primària va estar absorbida pel virus i va deixar d’atendre altres patologies.

El 2020, any en què va esclatar la pandèmia, les mútues privades de Catalunya van guanyar prop de 49.882 clients més, segons dades de la Unió Espanyola d’Entitats Asseguradores i Reasseguradores (Unespa). Segons la Unespa, un 31,82% dels catalans (un total de 2.436.133 persones) tenien el 2020 (últim any del qual ofereix xifres) una assegurança privada. Es tracta d’un creixement moderat però constant any rere any.

ATENCIÓ PRIMÀRIA

La covid-19 va posar de manifest la importància de reforçar l’atenció primària. Els centres d’atenció primària (CAP), sobretot després de la primera onada, van liderar la gestió de la pandèmia. «Ens hem adonat que una resposta eficient passava per capitalitzar els CAP no només com a estructures capil·lars, sinó també des d’un punt de vista humà», apunta el president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (Camfic), Antoni Sisó. Els metges i infermeres de família han atès i cuidat pacients, han estat als geriàtrics, als hotels Salut i han vacunat contra la covid-19.

Des del setembre del 2020, Salut va invertir en l’atenció primària 127 milions anuals més. És el pla de reforç de l’atenció primària, que culmina aquest any i mitjançant el qual s’han contractat 3.811 professionals més. El problema és que, d’aquests, només hi ha 306 metges i 220 infermeres (els altres són assistents clínics, treballadors socials, psicòlegs i nutricionistes), una xifra que les entitats consideren insuficient.

Segons xifres de la Camfic, a Catalunya hi ha una ràtio de 7,5 metges de primària per cada 10.000 habitants. La mitjana de la UE és de 9,5 per cada 10.000 habitants. A Catalunya, faltarien entre 800 i mil metges de família. Pel que fa a les infermeres, segons el sindicat d’infermeria Satse, a Catalunya en fan falta unes 24.000. La ràtio d’infermeres al territori (igual que a Espanya) és de cinc infermeres per mil habitants, mentre que la mitjana europea és de vuit per cada mil habitants.

La Camfic demana una llei d’atenció primària que garanteixi la universalitat i un finançament. També critica que el 1996 la medicina familiar i comunitària tenia el 43% de totes les places MIR d’Espanya, mentre que ara només en té el 28%. «Fan falta recursos humans i això s’aconsegueix amb places MIR. El ministeri ha d’augmentar aquestes places», diu Sisó.

Juntament amb l’atenció primària, la pandèmia també va reforçar la figura de la infermera. «Cada vegada més la infermera atén el pacient crònic. La cronicitat acabarà recaient-hi», adverteix Raul Porras, membre de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària (Aificc). «Tenim els mateixos recursos que abans, però l’esforç és més gran, perquè per exemple ara també vacunem», diu Porras. Conclou que, «en el terreny humà», hi ha «molt desànim i sofriment emocional».

SALUT MENTAL

A més de visibilitzar la importància de l’atenció primària i del paper de les infermeres, la pandèmia ha posat el focus en les problemàtiques de salut mental, sobre les quals sempre hi ha hagut un gran estigma. Ha ajudat que hi hagi més consciència ciutadana però, sobretot, la salut mental ha entrat a l’agenda política. La Conselleria de Salut ha incorporat 150 psicòlegs a la primària (si bé la Camfic denuncia que no són psicòlegs clínics) i està reforçant la salut mental infantojuvenil.

«Hi ha elements que ens fan pensar que ara és el moment de la salut mental. S’ha posat en marxa una comissió d’estudi al Parlament i el Congrés ha tramitat ja una llei específica de salut mental», valora Marta Poll, directora de Salut Mental Catalunya, que aglutina diferents associacions. «Però nosaltres estem a l’expectativa», precisa.

Notícies relacionades

El temps d’espera per als fàrmacs més innovadors augmenta fins i tot gairebé 2 anys

Sostenir les cures

Les entitats de salut mental valoren positivament el context d’«oportunitat» que es viu, però no acabaran de creure-s’ho fins que no vegin «resultats concrets»: polítiques públiques implantades i pressupostos orientats a aquestes necessitats. A Catalunya, Salut ha augmentat en 80 milions més el seu pressupost per a la salut mental.

Tot i així, Poll adverteix que els centres de salut mental d’adults (CSMA) i els centres de salut mental infantojuvenil (CSMIJ) estan «col·lapsats i per això «cal revisar la dotació de professionals». Continuen faltant recursos humans, com adverteixen les entitats. Salut Mental Catalunya també reclama «acompanyament social» per a les persones amb trastorns mentals i «millorar» les eines dels docents en l’àmbit educatiu.