La gran família de la infermeria del Clínic: germans, nòvios, pares i fills

«De portes endins és un treballador més. De portes enfora, el meu fill», diu Carlos García, infermer supervisor del Clínic, sobre el seu fill Iván, que treballa com a infermer oncològic al centre. I una cosa semblant els succeeix als germans Ana i José Modrego. «Quan vaig acabar el batxillerat anava perdut i ella, que havia estudiat Infermeria, va ser el meu referent», explica el José.

Les infermeres són el col·lectiu sanitari més nombrós: n’hi ha 48.346 de col·legiades a Catalunya. A més, és una professió eminentment femenina: el 80% són dones. El seu paper s’ha posat en relleu, especialment, al llarg de l’últim any, arran de la pandèmia de coronavirus. Aquest dimecres 12 de maig es commemora el Dia Internacional de la Infermera i EL PERIÓDICO parla amb unes quantes.

«Estem sortint de l’armari com a pare i fill»

Carlos García, de 55 anys i infermer supervisor en el torn de tarda de tot el Clínic, sempre explica que el seu fill Iván, de 22 anys, és «fill d’aquest hospital». «La meva dona [també infermera, però al Moisès Broggi], al quedar-se embarassada el 1995, va desenvolupar un tumor que li va afectar l’úter. La idea era treure-li aquest òrgan, però el servei d’Oncologia del Clínic va aconseguir salvar-l’hi. Va fer un tractament intensiu i vam tenir una nena i, després, l’Iván».

La casualitat va voler que l’Iván, 25 anys després d’aquell mal trago, treballi també al Clínic com a infermer. Va començar a fer-ho a l’esclatar la pandèmia en un Hotel Salut, quan la conselleria, amb els hospitals i CAP desbordats, va contractar estudiants d’últim any d’Infermeria i Medicina. «Al juny ens van oferir un any més de contracte i vam passearaquí, a l’hospital. Per al meu primer any m’ha anat molt bé per al rodatge», explica l’Iván.

El Carlos explica que molt poca gent a l’hospital sap que són pare i fill. «Estem sortint de l’armari com a pare i fill», comenta aquest veterà infermer, que assegura que la Covid-19 ha posat llum en la importància de la infermeria. «Aquesta pandèmia ha posat de manifest que això va de cuidar, perquè no hi ha cura per a la Covid-19. Infermeria ha reivindicat la seva posició», assegura. «Ara que ha passat tot això, els meus amics saben que infermeria no és només punxar, sinó cuidar i acompanyar el pacient», afegeix l’Iván.

«Ens vam conèixer després de 7 hores en una uci»

Pedro Cartaxo i Sara de Vicente, de 25 anys, van començar la seva relació fa quatre anys. «Un dia vam coincidir en una uci, vam treballar junts les set hores i, a partir d’allà, ens vam conèixer», relata el Pedro. La infermeria els va unir. «No és difícil treballar amb la parella. Quan et fiques en una uci, canvies el xip i, en comptes de ser el teu nòvio, és el teu company de feina. Però al revés, és tot moltíssim més fàcil», relata la Sara.

El Pedro destaca que, al sortir de l’hospital, té algú que «entén exactament» el que ell ha viscut. «Tots dos sabem el que és estar aquí. I l’altra part: tenim el mateix torn, els mateixos horaris, els mateixos dies de festa i les mateixes vacances», valora.

Cap dels dos oblidarà mai el viscut «l’últim any». Fa «gairebé tres mesos» que la Sara treballa en una uci de Covid». «L’equip ha sigut fonamental en tot això. Ens hem hagut d’adaptar moltíssim», precisa el Pedro. «Hi ha molts sanitaris tocats. Cada dia més companys necessiten baixes», expliquen abans. La part positiva: «En l’àmbit social i hospitalari s’ha valorat més aquesta professió».

«Parlàvem mentre menjàvem de les coses de l’hospital»

Als germans Modrego els separen tres anys d’edat: ella en té 37 i a ell, 33. Ell no sabia quina carrera estudiar i veure la seva germana estudiar Infermeria («i que hi havia feina assegurada») el va persuadir. Tots dos treballen ara al Clínic, «una casualitat», defineix el José. Ella treballa al torn de nit de cirurgia digestiva; ell, a l’uci. «No coincidim mai», relaten.

Tots dos recorden els temps en què vivien junts a casa dels pares i, als àpats, parlaven sobre la feina. «Ho recordo com una època molt bonica, posar la professió en comú amb la meva germana quan vivíem junts a l’hora de menjar. Trèiem temes de conversa de l’hospital», explica ell.

També recorden, com es podria oblidar, el que van viure l’any passat. Tot i que l’Ana, al quedar-se embarassada, només va treballar durant la primera onada. «Recordo la incertesa, no sabíem ni per on venien els contagis. I em vaig contagiar de Covid-19», relata.

Tot i que «ara es valora més el paper de la sanitat», segons l’Ana, el José continua trobant inconcebible que les condicions laborals en infermeria siguin «tan precàries», amb «contractes al dia».

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

Segons el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), unes 139 infermeres de Barcelona van migrar a l’estranger l’any passat, en plena pandèmia de Covid-19, a la recerca de millors condicions laborals, i assegura que la xifra «és una mica més alta que l’any anterior».

«A Catalunya i, especialment a Barcelona, treballen amb unes condicions precàries i una gran dificultat per conciliar. I sense poder promocionar-se laboralment al llarg dels anys. El sou és especialment millorable en residències i centres sociosanitaris», va explicar ahir Paola Galbany, presidenta del COIB. Una xifra: el percentatge d’eventualitat entre les infermeres és del 16%, el doble que entre el col·lectiu mèdic.