«El sistema sanitari és una de les millors coses d'aquest país»

«Els meus pares són metges. M’agrada la medicina perquè és la ciència més humana i pots ajudar els altres», explica. Però també hi ha coses que no li agraden: el molt temps que exigeix aquesta professió i les males condicions laborals. Els MIR encarnen la gran paradoxa actual: d’una banda, representen, molt més que la resta dels seus col·legues mèdics, la precarietat laboral; per l’altra, en els últims temps i després d’una dècada de retallades en la sanitat pública, s’han convertit en indispensables als hospitals i centres d’atenció primària (CAP) a causa de la falta de personal.

L’Álex cobra uns 1.800 euros al mes. Un sou que inclou unes quatre guàrdies. De vegades són cinc. En teoria, la seva jornada laboral és de 37 hores i mitja setmanals. «Tot i que sempre en faig més», assegura. També en teoria, el dia després d’una guàrdia, s’ha d’agafar un dia de descans, però no sempre és possible. «Una de les coses que denunciem és que fins a un terç dels residents, després d’una guàrdia de 24 hores, s’ha de quedar a treballar a l’hospital perquè no hi ha més personal», explica. Ell, per exemple, ha encadenat recentment tres caps de setmana seguits amb guàrdies de 24 hores. «No he fet les 36 hores de descans estipulades després d’una guàrdia en pràcticament un mes».

Tot comença a les 8

Per a l’Álex, la vocació no justifica el maltractament laboral que viuen els metges de la sanitat pública i, en concret, els més joves, els MIR. La seva jornada laboral comença a les 8 del matí, quan els col·legues que han estat de guàrdia a la nit li expliquen com es troben els pacients de qui, a partir d’aquell moment, es farà càrrec. Amb el cafè davant l’ordinador, revisa les proves fetes fins ara, com les analítiques. A continuació, l’Álex visita els pacients que estan ingressats en planta. «¿Tu no ets molt jove?», li pregunta un senyor gran. I ell li explica que és metge, però que està en formació.

Passa amb freqüència que als MIR no se’ls prenen prou seriosament per la seva edat. «Hi ha pacients que no saben massa bé què som nosaltres. Hi ha dies que et confonen amb un estudiant; d’altres, amb un adjunt», diu. «I amb les dones és pitjor, els passa més i de vegades els diuen: ‘¿Bé, quan entra el metge?’», afegeix.

La pandèmia del març

L’Álex, com van fer la resta dels seus companys MIR, va posar l’espatlla com mai abans durant el pic més intens de la pandèmia de coronavirus, al març i l’abril. «Molts hospitals com el meu van organitzar torns de 12 hores. Fèiem entre tres i quatre torns per setmana. I vam deixar de cobrar les guàrdies perquè, amb la reorganització horària, van deixar d’existir durant aquelles setmanes», es queixa l’Álex. Així, molts MIR van veure com el seu sou es reduïa fins a la meitat. «I tot assumint molta més responsabilitat que no ens tocava. Vam fer de metges, no de residents, en temps de crisi».

D’aquelles duríssimes setmanes, a finals del març, l’Álex recorda com, cada dia, el Parc Taulí obria «pràcticament cada dia» uns 100 llits nous. «No sabíem ni d’on treure professionals. Tota l’estona teníem la sensació que no hi arribaríem. Estàvem arribant al límit del sistema i no sabíem on era el final», explica. Si les ucis no van arribar a col·lapsar, assegura, va ser perquè els professionals «van estirar els llits, els professionals i els recursos fins al límit».

Cuidar el sistema de salut

L’Álex menja cap a les dues del migdia, però mai consumeix l’hora sencera que té per fer-ho. No sol tenir temps. Una de les coses que més li disgusta de les diferents administracions, tant a Espanya com a Catalunya, és que «no cuidin» el sistema de salut, que és «una de les millors coses del país». El tracte que es dispensa als MIR a Espanya difereix molt del d’altres països. «Això de fer guàrdies de 24 hores està extingit en la majoria dels països europeus. Aquí no, perquè fa falta personal i no el tenim», explica l’Álex. El que el sistema de salut necessita és una «reestructuració», una cosa que no s’aconsegueix a curt termini. «Els MIR de Portugal, França o el Regne Unit cobren molt millor que nosaltres. I tenen descansos assegurats i una pressió assistencial més baixa», assenyala.

El mateix que a Catalunya passa a d’altres comunitats autònomes d’Espanya. Amb només una diferència: fora del territori català els horaris són de 35 hores setmanals, davant les 37 hores i mitja de Catalunya. Els MIR catalans també troben a faltar tenir més temps de formació. «La que tenim la fem sobre la marxa assistencial amb el metge adjunt. Si és que tens un adjunt, perquè de vegades el MIR està sol. Si el tens, vas formant-te, però no hi ha temps per estudiar, el que és estudiar. I tot això a més del treball que fem durant el dia», diu l’Álex.

Equiparació amb el Clínic

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

Un MIR de primer any cobra uns 16.000 euros anuals bruts a dividir en 14 pagues. Els altres, uns 18.000. Una de les coses que reclamen a les patronals i a l’ICS és equiparar el seu sou anual al dels MIR que treballen a l’Hospital Clínic de Barcelona, que cobren entre 22.000 i 24.000 euros. «El Clínic té una part privada, posa més diners i ho fa per cridar el talent. Creiem que s’hauria de plantejar, en els pròxims anys, una equiparació amb els MIR del Clínic. Tot i així, seguiríem per sota de les mitjanes europees dels sous dels metges», diu.

La jornada laboral de l’Álex s’acaba a dos quarts de sis de la tarda. Des de Sabadell, torna amb tren a casa seva, a Barcelona, al barri de Sants. Continuarà mobilitzant-se amb els seus companys. «Tornarem a la vaga», adverteix.