El dilema ètic més insuportable del coronavirus

Els metges s’estan enfrontant aquests dies a algunes decisions que només s’havien imaginat en cas de «guerra». Així de clar parla el Juan, nom inventat, com el dels altres dos doctors i la infermera que apareixen en aquest reportatge. Tots quatre estan lluitant contra la pandèmia en diferents parts d’Espanya i tots quatre utilitzen referències bèl·liques quan parlen de la seva feina aquestes setmanes. Aborden el problema ètic a què s’estan enfrontant en algunes comunitats amb les ucis col·lapsades: els recursos hospitalaris resulten insuficients davant de l’alta demanda de malalts. Comenten les «recomanacions» que arriben d’alguns serveis, com el Sistema d’Emergències Mèdiques de Catalunya, que aconsella «limitar l’esforç terapèutic» si el pacient té més de 80 anys. El dilema moral els regira les entranyes cada dia.  

Els sanitaris han encaixat aquest canvi de paràmetres com han pogut. La majoria es desfoga amb els companys en els descansos, en els xats de WhatsApp, en trucades intempestives. «Ningú ho diu clarament, però és com si estiguéssim en una guerra», afirma el Juan, desconcertat per la sensació de frustració que l’assalta quan torna a casa d’una gran ciutat, ja sense ucis lliures, la ubicació de les quals no vol precisar.

Per la María, infermera de 45 anys i amb llarg historial en cooperació internacional, el que va veure fa dues setmanes a l’Hospital Príncep d’Astúries d’Alcalá de Henares (Madrid), li va despertar un altre record recent. L’abril de l’any passat, estava ajudant les víctimes del cicló ‘Idai’ a Moçambic. «Va ser com un ‘déjà-vu’. Un hospital desbordat, ple de gent. En comptes de negres, blancs», explica per telèfon. «Vaig veure una situació mai imaginable per a un país com Espanya», afegeix la María, que ha estat en diversos països en vies de desenvolupament en les dues últimes dècades.

Ella treballa en un equip d’emergències i admet que, en aquests moments, si arriben a un domicili amb una persona de més de 80 anys en una parada cardiorespiratòria que ells no han presenciat, perquè s’ha produït minuts abans, no actuen. «I això, fa un mes, no era així. ¡Ho intentaves tot, tot i que sabies que hi havia poques possibilitats, però ho intentaves! És trist, però és així perquè no hi ha ucis per a tots els que les necessiten. Això és medicina de guerra. En les catàstrofes has de triar. I aquest triatge és molt trist», explica. La María no se sent còmoda parlant d’aquest debat ètic. «No és que vulgui que ometeu aquesta informació, però fa mal a la gent gran», afegeix.  

Un altre metge, el Roberto, es regira veient, des d’una comunitat del nord d’Espanya, que a Catalunya marquen un límit d’edat i demana continuar analitzant cada cas de manera individual, valorant persones i no malalties. «Això és el que ens deien a la facultat, ¿no?», etziba.

Ajuda psicològica

«Si hagués de donar aquest mes alguna classe d’ètica no sabria què dir als alumnes», afirma la Lucía, una veterana doctora d’emergències i també professora, amb més de 15 anys a les espatlles als carrers d’una gran ciutat. «Són moments en què has de pensar amb rapidesa. Jo avui estic bé, animada, perquè tinc festa, però m’estic preparant per demà, que treballo. Demà passat estaré baldada perquè pensaré en totes aquestes decisions que he pres i en aquest triatge que he fet en segons», explica per telèfon.

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

En general, tots quatre creuen que a causa de la rapidesa de l’expansió de la pandèmia s’estan descarregant en els doctors unes decisions que haurien de venir marcades per les autoritats sanitàries de cada autonomia i no deixar-les per a l’última baula de la cadena.

A més, reclamen informació de les ucis disponibles de cada zona per poder actuar correctament i no perdre el temps. I el Roberto dona un exemple: en una urgència domiciliària, una persona necessita el respirador de l’ambulància i, quan arriba a l’hospital, aquest equip d’emergències veu que el centre no en té cap de lliure per poder fer el canvi i que el vehicle d’urgències pugui continuar treballant. La mateixa falta d’informació l’han detectat als hospitals, on alguns metges que són a planta han intubat un pacient que després no ha tingut llit a cap uci. «Quan tot això acabi molts necessitarem ajuda psicològica. Ara no tenim temps per pensar-hi», diu la Maríaper acomiadar-se abans de ficar-se al llit després d’una nit a primera línia.