«Els internistes abordem de manera integral l'estat de salut del pacient»

Qui hagi estat alguna vegada hospitalitzat, a més de rebre l’atenció d’especialistes, cirurgians, infermeres, segurament haurà sigut atès també per metges internistes.

–¿Com explicaria la seva especialitat?

–El metge internista vindria a ser l’equivalent al metge de família a la primària, però en un hospital. Abordem de manera integral, globalment, la salut del pacient. Ens interessem per qualsevol problema de salut que pugui tenir. Si ens consulta per una tos, però veiem una taca estranya a la pell, també la tenim en compte, a més de buscar per què té aquesta tos. Valorem el malalt en conjunt i no de forma fragmentada per òrgans com la resta d’especialistes. Això caracteritza la nostra manera d’exercir la medicina.

–Després, saben de tot.

–Intentem arribar al diagnòstic de la malaltia, però si no podem, enviem el pacient a l’oncòleg, hematòleg, reumatòleg, cardiòleg, a l’especialista que hi focalitza, que  sap molt més d’una patologia o òrgan en concret. Igual que fa el metge de família. Després de fer proves, si no té diagnòstic, deriva el pacient a un especialista o ens l’envia a l’hospital. També hi ha internistes que, a més de la nostra feina a l’hospital, ens dediquem a la investigació. Jo investigo malalties autoimmunes.

–Internista és un nom poc aclaridor de l’especialitat.

–És la traducció que es va donar als metges generalistes d’hospital als Estats Units, perquè estaven sempre a l’hospital. Avui els diuen hospitalistes.

–¿De quin tipus de pacients i patologies s’ocupen com a internistes?

–Poden ser pacients que presenten malestar general o pèrdua de pes sense motiu aparent, lesions a la pell, febre o símptomes sense diagnòstic concret. També portem malalties rares genètiques. Els internistes hi tenim un paper molt important en el diagnòstic i tractament en aquestes malalties poc prevalents, inflamatòries, immunològiques, genètiques, que afecten múltiples òrgans o sistemes, i requereixen un abordatge global.

–¿On estan ubicats els internistes a l’hospital?

–En hospitals comarcals, normalment la majoria de metges són internistes. En hospitals de referència, els que centralitzen totes les especialitats més tècniques, incloses les malalties rares, com és la Vall d’Hebron, som en diferents llocs. A urgències –el 90% de metges allà són internistes; en consultes externes, a l’hospital de dia (on el pacient pot rebre tractaments intravenosos o inhalats, transfusions de sang, etc. i tornar al seu domicili el mateix dia), i en les unitats de diagnòstic ràpid, on s’atenen pacients derivats de la primària o d’algun especialista, com el metge quirúrgic, que veu que el pacient està malament i necessita que el valorin de pressa (en set dies màxim es té el diagnòstic), però sense necessitat d’ingressar. A la majoria d’aquests pacients, tret que estiguin molt greus i necessitin ingrés, els podem diagnosticar.

–¿I a planta hi ha també internistes?

–Sí, a planta els internistes donem recolzament als especialistes, sobretot quirúrgics el camp de coneixement del qual és més tècnic i molts dels seus pacients són molt grans. Avui s’intervé, i amb molt d’èxit, en edats molt avançades. Són pacients normalment amb pluripatologia. Amb l’especialista treballem en el que anomenem assistència compartida. Controlem el pacient en el conjunt de les seves patologies. Quan hi ha hagut una ruptura de fèmur, hem de saber per què s’ha produït la caiguda. Si té diabetis, demència o és hipertens, qui s’encarrega de la medicació que ha de prendre en el seu ingrés som nosaltres. Donem recolzament mèdic als especialistes quirúrgics, sobretot en cas de patir més d’una cosa. El 20% de les altes en un hospital com el nostre les donem els internistes, com a metges referents del pacient.

–El malalt fràgil potser és el que més ingressa.

Abans el 30% de pacients ingressats eren molt grans. Avui són el 80 o el 85% dels hospitalitzats. Malgrat que en tractament ambulatori s’emporti malalts molt grans. També fem hospitalització a domicili. Per exemple, algú amb una infecció que requereixi sis setmanes d’antibiòtic (en vena). En aquest cas, una infermera va a casa seva, s’utilitza catèter i treballen així. És la medicina personalitzada. Anys enrere, tant a l’hospital com des de la primària el resolien ingressant. Però ara cada vegada hi ha menys llits i més dispositius alternatius d’hospitalització: unitats de diagnòstic i tractament ràpid sense ingrés i hospital de dia. El futur de la medicina interna passa cada vegada més per diagnosticar  i tractar els pacients de forma ambulatòria, sense necessitat d’ingressar-los, excepte quan el seu estat general o el seu entorn social no ho permeten.

–Per organitzar-lo bé, s’ha de conèixer el context de cada pacient.

–Això és bàsic i es té en compte. Perquè si és al domicili, necessitarà un cuidador. Curar no és només medicar, és també la seva alimentació, saber escoltar el pacient, acompanyar-lo i tenir en compte el seu entorn social. Sempre, però sobretot en malalts grans, és important considerar tots els factors que poden influir en l’evolució de la seva malaltia, per exemple si es poden desplaçar sols. I respectem sempre en la mesura possible les seves preferències. Molts pacients ens diuen que només venir i veure’t se senten millor. Tu els escoltes. Explicar les coses que els espanten ja els millora. Una part humanística de la medicina és aquesta, escoltar, tocar, el tracte humà sempre hi ha de ser.

–¿Per què va triar ser internista a més de preferir la tasca en un hospital?

–Perquè la medicina interna és molt variada, veus de tot i pots diagnosticar. Els malalts són un repte, més difícil quan tenen afectacions a més d’un òrgan. La nostra és una especialitat polivalent, atens persones grans i gent jove, i tant pots treballar en un hospital primari, com en el més gran, de tercer nivell. A mi m’agrada aquesta varietat.

–Des que va acabar la seva carrera (1983), ¿com ha evolucionat la feina hospitalària?

–S’ha tecnificat molt més. Els especialistes tenen una formació molt més àmplia i els tractaments han canviat moltíssim, ara tenim en oncologia per exemple medicina molt personalitzada. Recordo que als 80, a algú amb 65 anys se’l considera una persona gran. L’ictus no tenia tractament i es dubtava de si operar del cor a aquesta edat. Els 65 eren la frontera. Ara als 80 anys, sí que hi ha gent que va acumulant malalties, comorbiditat, però també a aquesta edat es tenen moltes ganes de viure i amb qualitat de vida. Tothom vol estar el millor possible. I cada vegada hi ha més cirurgians que operen gent més gran. Sí que hi pot haver complicacions a aquesta edat perquè es poden descompensar, però allà som els internistes, per donar recolzament a l’especialista quirúrgic.

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

–¿Què ens va deixar l’últim congrés de medicina interna celebrat a Barcelona?

–Els seus 2.500 assistents van poder conèixer moltes novetats digitals i tecnològiques aplicades a la medicina, com el control del malalt a distància o la intel·ligència artificial aplicada a la millora de diagnòstics. Les noves tecnologies digitals facilitaran el control de moltes patologies de forma telemàtica. Les visites virtuals evitaran desplaçaments innecessaris i afavoriran la interrelació entre diferents nivells assistencials i la interpretació d’exploracions complementàries a distància (electrocardiogrames, proves radiològiques), entre altres coses.