Autolesionar-se, una moda jove que s'expandeix
Els metges alerten davant l'augment d'adolescents que es tallen, cremen o donen cops per frenar un malestar personal
Els joves comparteixen ferides i autoagressions amb persones de la seva edat a través del mòbil o internet
/
El malestar dels adolescents ha trobat una via d’escapament extrema, les autolesions físiques, d’una gravetat que, adverteixen els especialistes, pot arribar a ser incontrolable. Psiquiatres i psicòlegs han decidit donar a conèixer el fenomen en tota la seva extensió, ja que, asseguren, es tracta d’una realitat que transcorre en paral·lel, però oculta, a la majoria de fòrums socials.
Estudis europeus de recent publicació, amb dades que inclouen Espanya, relaten el progressiu augment de la població jove o adolescent que s’està fent mal d’una manera intencionada i gairebé sempre d’amagat de la mirada de familiars i professors. La majoria es talla en traços paral·lels poc profunds, que els cobreixen els avantbraços, les cuixes o el ventre.
En ocasions es tracta de cremades, doloroses. O busquen reobrir ferides recents, que rasquen i rasquen per impedir que cicatritzin, o propicien que s’infectin. No es tracta de joves alterats per alguna patologia mental o amb intencions suïcides, sinó de persones definides com a «normals» pels metges que analitzen i atenen el fenomen als hospitals catalans. Un d’aquests estudis l’ha publicat la revista britànica Journal of Child Psycology and Psychiatry.
El fenomen es va fer patent a Catalunya fa uns cinc anys, quan diversos hospitals receptors de població jove amb alteracions que requereixen intervenció psicològica o psiquiàtrica van intercanviar dades sobre un nou perfil de pacients: nois que sense estar deprimits ni patir esquizofrènia, psicosi, anorèxia greu o cap altre problema psíquic previ s’autoagredien. Una passejada per alguns blogs freqüentats per joves, i l’observació dels comptes de WhatsApp d’aquests pacients van destapar un febril intercanvi d’imatges amb automutilacions firmades, aplaudides per milers d’admiradors, que passaven a ser imitadors.
PROPORCIONS EPIDÈMIQUES
Les xifres de nois autolesionats que arriben a l’hospital –tan sols un reflex de la realitat total, indiquen– no han parat d’augmentar fins a arribar a proporcions que qualifiquen d’epidèmiques. Els especialistes van decidir constituir el Grup d’Estudi i Tractament de les Autolesions (Greta), que integren psicòlegs i psiquiatres dels hospitals Clínic i Sant Pau, de Barcelona, Parc Taulí, de Sabadell, i Sant Joan de Déu, d’Esplugues, entre d’altres.
La feble capacitat de l’estructura social per incorporar les generacions joves, la inexistència de referents als quals seguir, l’avanç de la pobresa i l’absència d’expectatives coexisteixen en el temps amb la irrupció de les autolesions, coincideixen els membres del grup Greta.
«A això s’hi suma la dificultat temperamental de molts adolescents per integrar les frustracions –afegeix Joaquim Puntí, psicòleg de l’Hospital del Parc Taulí–. I la baixa autoestima o la dificultat per relacionar-se personalment, pròpia de l’adolescència». Les teràpies que apliquen, tipus dialecticoconductual en alguns casos, exigeixen la implicació dels pares, una cosa que no sempre és senzilla, expliquen.
L’objectiu d’una autolesió no és «cridar l’atenció» dels adults, adverteixen els especialistes, sinó vincular-se amb els seus iguals d’una manera exitosa i veloç. «Penjant a les xarxes socials la foto impactant d’uns talls que sagnen, aquests nois reben l’aplaudiment admiratiu de milers de col·legues a qui no coneixeran mai personalment», explica Puntí. «Sense la difusió a través d’internet, entre els seus grups d’iguals, no existiria el factor d’imitació, que és imprescindible», afirma el psicòleg.
«Molts són hereus d’una cultura paterna que davant el més mínim plor els va donar una gratificació immediata: fills de pares que no han sabut fer la transició entre l’autoritarisme antic i l’excessiva permissivitat actual», afegeix Méndez.
Resoldre aquesta situació exigirà precisar quina funció compleixen aquestes autolesions, indica Puntí. «No pretenen matar-se, sinó gestionar més bé els afectes negatius. És una forma de control dels seus estats d’ànim negatius: el dolor físic els atenua el seu conflicte i, a sobre, reben la identificació del grup».
