Els psiquiatres reclamen posar fi al silenci que pesa sobre el suïcidi per prevenir-lo

La xifra de morts per suïcidi dupliquen a Espanya des del 2013 les dels accidents de trànsit, però no existeix una consciència col·lectiva comparable a la que promouen els abundants missatges oficials sobre la conducció, una posició pública capaç d'intervenir en ajuda de qui ha arribat a un grau de patiment psíquic que no pot suportar. Els psiquiatres que atenen als hospitals catalans els programes de prevenció d'aquesta greu autoagressió demanen un canvi social profund que permeti acollir i comprendre les persones que intenten, o aconsegueixen, acabar amb la seva vida, per popularitzar les actituds que podrien dissuadir-los de fer-ho. Un d'aquests canvis, indiquen, ha de consistir a parlar de l'existència del suïcidi -aquí inclouen els mitjans de comunicació- sobre els motius i les circumstàncies en què passa, en lloc de silenciar-ho o culpabilitzar les persones que hi intervenen. A Catalunya moren per suïcidi cada any prop de 550 persones, unes 4.000 a tot Espanya.

“El sistema sanitari públic no concedeix a les morts per suïcidi la importància que mereixen i la societat les segueix ocultant, les nega o emmascara, impedint una atenció normalitzada”, afirma el psiquiatre Santiago Durán-Sindreu, de l'Hospital de Sant Pau, adscrit al pla de prevenció del suïcidi de la Dreta de l'Eixample a Barcelona. “A Catalunya existeix el Codi Suïcidi, que facilita l'atenció de qui intenta matar-se, però no aborda l'estigma que envolta aquestes morts –afegeix Durán-Sindreu-. En el conjunt d'Espanya no hi ha res: estem a anys llum de la forma com s'afronta el suïcidi a la Gran Bretanya, el Canadà o els països escandinaus”. Segueix sent habitual, afegeix, que veïns i coneguts incriminin directament o indirectament els familiars de qui ha mort, culpant-lo de no haver sabut evitar el final fatal.

CULPA PER NO SABER EVITAR

Els investigadors del tema indiquen que cada persona que se suïcida provoca l'enfonsament de set persones del seu entorn, que pateixen un lent procés d'adaptació que en un 40% dels casos condueix a una malaltia greu o a una depressió. Aquests “supervivents”, són el segon objectiu prioritari d'atenció en el programa preventiu del Sant Pau, després del mateix suïcida.

“Aquestes persones queden en estat de xoc i el més habitual és que es culpin de la mort del familiar que s'ha suïcidat –assegura el psiquiatre-. Sempre hi ha un conegut, un oncle o un cosí que diu allò de "jo ja ho veia venir, o ¿No vas poder evitar que es matés?, o bé ¿Com és que no et vas adonar que estava tan malament? Són comentaris fatals, que fan moltíssim mal”.

Sentir-se culpable de la mort per suïcidi d'un fill, un pare o una mare forma part del procés de dol que viuen aquests supervivents. “Si jo hagués captat que estava tan malament. Si no li hagués dit tal cosa”, “Si no hagués anat a treballar aquell dia”, són alguns dels terribles missatges que es dediquen a si mateixos aquests familiars. “Mai s'ha de jutjar a qui sobreviu al suïcidi d'una persona pròxima –afirma Francisco Javier de Diego, psiquiatre del Sant Pau-. En un 60% dels casos, qui es treu la vida patia una depressió profunda i no sempre és fàcil encertar les frases que l'ajudaran”.

Tenir, i expressar en veu alta, idees mortals forma part del procés mental de la majoria de persones que pateixen depressió greu, assegura Durán-Sindreu. Són conseqüència del patiment que produeix la mateixa depressió -“Estàs en un pou fosc i sents que alguna cosa se t'està menjant per dins”, descriu una dona deprimida-, i de l'absència d'esperança en què aquest dolor pugui tenir final algun dia.

RES DE DISTREURE

Notícies relacionades

Pilates, ioga i meditació

L’alcohol ja causa el 15% de consultes mèdiques i 150.000 ingressos a l’any

En aquestes circumstàncies, adverteix el psiquiatre, el més convenient és el contrari del que s'acostuma a fer. Lluny de “distreure” el deprimit que diu que es vol morir, o d'intentar animar-lo amb un “¡No diguis tonteries, home!”, el que realment pot ser d'ajuda és seure amb la persona enfonsada i abordar amb ella el tema de la mort. “¿Realment ho has pensat?”, és una bona frase d'inici, suggereix l'especialista. “Parlar de la mort amb un possible suïcida no l'indueix a matar-se –assegura Durán-Sindreu-. Al contrari, tractar el tema obertament l'ajuda a no sentir-se un individu estrany aïllat”. Aquesta persona ha de saber que quan s'està deprimit és normal tenir idees de mort, afegeix. Dialogar amb ella és un bona ocasió per comprometre-la a demanar ajuda quan senti que perdrà el control sobre la seva vida, diuen els especialistes.

El suïcida sol transitar per un procés amb quatre fases: en la primera expressa coses del tipus: “Per estar així, prefereixo morir-me”; en la segona, planifica com seria la seva mort; en tercer lloc, ho intenta, i finalment ho fa. “El penjament és la forma més freqüent de mort per suïcidi a Espanya”, indica Durán-Sindreu. El segon lloc figura la precipitació des d'una gran altura. El tercer mètode són les sobredosis de fàrmacs que, en moltes ocasions, no acaben amb la vida.