Les cames inquietes, una síndrome poc diagnosticada

Paraules com «formiguejos», «rampes» o «punxades» són els termes que se senten més a les consultes mèdiques a l'hora de descriure les sensacions que provoca la síndrome de les cames inquietes (SCI), un trastorn del son d'origen neurològic que causa aquestes molestes i fins i tot doloroses sensacions quan l'afectat intenta descansar i que produeix la necessitat imperiosa de moure les extremitats inferiors per

alleujar-les.

En casos severs, aquest moviment nerviós de les cames impedeix un desenvolupament normal de la vida laboral i social. Però potser una de les conseqüències més frustrants d'aquesta afecció és l'insomni. L'empitjorament dels símptomes al vespre i la nit dificulta agafar el son. Així, anar a dormir és per a alguns una font de desassossec que afecta enormement la seva qualitat de vida. Anar al cine o fer un viatge llarg també pot ser un suplici.

TRASTORN FREQÜENT / També conegut com a malaltia de Willis-Ekbom en honor als primers metges que la van descriure, l'SCI afecta més de 3 milions d'espanyols, entre un 5% i un 10% de la població, tot i que la gran majoria no requereixen tractament. «És una malaltia freqüent que pot ser molt lleu, i llavors no necessita tractar-se, o molt greu. La gent que ve al metge és perquè s'ho passa malament», explica el doctor Álex Iranzo, neuròleg especialista en trastorns del son de l'Hospital Clínic de Barcelona.

El problema és que aquesta malaltia «està infradiagnosticada», apunta el doctor Diego García-Borreguero, neuròleg i director de l'Institut d'Investigacions del Son. Això passa perquè no se la coneix prou en la medicina primària. «Sovint no es té en compte o es confon amb patologies de tipus articular, de circulació, o quadros d'ansietat o dolor», assenyala.

És el cas de l'Emma. El desconeixement de l'SCI al seu país d'origen, el Perú, la va condemnar a suportar resignadament els símptomes i a dormir malament molts anys, situació que no va canviar a l'arribar aquí. «Em van dir que tenia danyat algun nervi», diu. Després de més de 20 anys sense ser diagnosticada, va anar a parar a les mans de la doctora Odile Romero, cap de Neurofisiologia i coordinadora de la Unitat del Son de l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona, que va començar a tractar-la. «No entenc com és que no se li va detectar. La simptomatologia que presentava era de manual», explica Romero. «Es tracta de medicar per controlar els símptomes i garantir una bona qualitat de vida, ja que  no es pot curar», afegeix. El dia que va començar el tractament va ser «un dels més feliços» per a l'Emma. «L'insomni em feia venir ganes de plorar de ràbia i m'afectava a la feina», recorda.

Notícies relacionades

Entrenar la ment en temps d’IA: claus per a un ús conscient i saludable

Investigats per «administració deslleial» els marmessors de la fortuna de Pere Mir, entre ells l’oncòleg Josep Tabernero

Els experts coincideixen en la facilitat de detectar la malaltia si es coneix, ja que amb un examen clínic n'hi ha prou. Malgrat això, molts pacients peregrinen pels consultoris de diferents especialistes fins a rebre el diagnòstic correcte. A la Marta, un psiquiatre li va receptar antidepressius per a la seva ansietat, que van disparar els símptomes que ara mira de controlar. Ha provat de tot per alleujar-los. «El que em funciona és mantenir el cap ocupat», diu.

CAUSES POC CONEGUDES / Malgrat que les causes de l'SCI encara es desconeixen amb exactitud, García-Borreguero, que també és president de la Societat Espanyola del Son, apunta a una relació directa amb problemes en el metabolisme del ferro a nivell cerebral, que provoquen la disfunció d'un neurotransmissor del sistema nerviós, la dopamina. Així mateix, s'ha demostrat que hi pot haver una predisposició genètica a desenvolupar aquesta síndrome. «S'han identificat set gens que poden indicar propensió a tenir SCI», assenyala el neuròleg. «Els gens involucrats predisposen a patir-la en situacions de falta de ferro com ara la insuficiència renal crònica, l'embaràs o les anèmies», afegeix el doctor Iranzo.