Illes Extremes (i 7): Fugida a la selva
La meva propietària, la senyora Swain, ha mort, i ja mai podré viatjar a Tristan da Cunha. Pel camí, no obstant, es creuen els zàpares, una tribu de l'Amazònia per a qui els somnis constitueixen una part essencial de l'existència.
zentauroepp6723386 relato190808163811
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Són les dues del matí i per fi m’atreveixo a obrir el correu electrònic que arriba des de Tristan da Cunha: “It is with deep regret and profound sadness that I inform you that...”. La primera línia preludia el pitjor dels presagis: la senyora Swain, la mestressa, qui havia de ser la meva ‘landlady’ a l’illa anhelada, en aquest llogarret de nom imbatible, Edimburg dels Set Mars, va morir fa cinc anys d’una pneumònia mal curada. M’escriu la seva neboda, que firma amb el nom de Lizzy una carta molt britànica en el seu to i moderació, tan britànica com es pot esperar a 10.000 quilòmetres de Londres.
Ja no em voldria allotjar a cap altre lloc que no fos la casa de ‘missis’ Swain, amb el seu sostre de palla
Apago el portàtil sentint una cosa semblant a la pena. Quina ridiculesa. Mai vaig conèixer la senyora Swain en persona i ni tan sols li vaig contestar l’últim correu electrònic que em va enviar, fa una dècada. ¿I llavors? ¿A què ve aquesta esquerda finíssima, com de porcellana esquerdada? Una fissura egoista, suposo, d’il·lusió truncada, del que no ja no podrà ser. Ni disposo ja dels diners ni de l’empenta suficients com per escapar-me durant un any a Tristan da Cunha, en els confins de l’Atlàntic sud, i, en qualsevol cas, ja no em voldria allotjar en un altre lloc que no fos la casa de ‘missis’ Swain amb el seu sostre de palla. ¿Per què? Ja res seria el mateix.
No obstant, he de confessar que ha tornat –i amb una força desconeguda– l’antic somni recurrent des que vaig començar a pensar en aquests relats. El somni se’m va repetir durant anys en diferents versions; en unes anguniós, com els suspensos en una facultat fantasmagòrica; en d’altres, agradable. L’últim mes, he somiat gairebé totes les nits amb Tristan da Cunha. En la primera ocasió, un galió s’estavella contra els farallons, i els habitants de l’illa ens afanyem a recollir l’increïble carregament, llibres, muntanyes de llibres enquadernats en cuir que l’onatge arrosseguen fins als còdols de la llengua estreta que anomenem platja. ‘L’illa del tresor’, ‘Robinson Crusoe’, ‘El cor de les tenebres’... No sembla importar-nos que estiguin xops d’aigua salada; sabrem com salvar-los a l’assecador de peix. A la llunyania, la senyora Swain em mostra amb alegria, agitant-lo en l’aire, un exemplar acabat de pescar que vindrà a casa:‘Jane Eyre’.
En un altre somni, la mestressa serveix el sopar per a totes dues:patatesde la seva parcel·la rostides amb pell, apetitoses i fumejants. Però quan clavo la punta del ganivet en el tubercle, del seu interior emergeix una cosa semblant a la sang, un líquid espès i molt vermell. I dilluns a la nit li va tocar el torn al volcà, que entrava en erupció com l’octubre de 1961, quan van haver d’evacuar l’illa per complet. Però estranyament, en la fantasia, els borbolls de lava no cremen: són enganxosos i freds com el ‘blandiblup’.
¿Per què torno a somiar? ¿Per què l’illa torna a picotejar al meu cap? Fa un parell de setmanes, l’hi vaig explicar al meu bon amic l’escriptor Víctor Andresco, un home llegit i molt viatjat, que va riure de valent amb l’anècdota. Després es va quedar pensatiu. I al cap de poca estona va sortir parlant d’uns indígenes a l’Amazones, el nom dels quals no recordava amb exactitud, que habiten en algun lloc de la selva entre l’Equador i el Perú, una tribu per a qui els somnis constitueixen una part essencial de l’existència, una guia, una forma de resoldre les inquietuds més íntimes. Quan es fa de dia, es comparteix la collita de deliris nocturns amb el xaman, que desxifra les seves claus oníriques. Per exemple, si els homes han somiat amb un munt d’animals, significa que els déus beneiran la jornada amb una bona cacera.
Amb una mica de paciència emergeix la tribu dels zàpares entre la boira bruta d’internet
Torno a encendre l’ordinador. Teclejo les quatre dades i, zas, amb una mica de paciència apareix la tribu dels zàpares entre la boira bruta d’internet. Una colla viuen en un llogarret bastant inaccessible anomenatLlanchamacocha. Per trobar-lo és necessari arribar fins a un poble anomenat Shell –un poble és dir molt; més aviat es tracta d’un grapat de cabanyes amuntegades al costat de la pista d’aterratge de la companyia petroliera– i agafar una avioneta que sobrevolarà durant 25 minuts la selva amazònica fins al poblat, al costat d’una boa d’aigua del color de la terra. Un afluent del riu Marañón.
Continuo navegant. Nens en canoa. L’esperit de l’animal que et guiarà. Repel·lent d’insectes. Botes d’aigua. Cerimònia de l’ayahuasca si es donen les condicions. Taps per a les orelles. Passaport i còpies del passaport. Els mitjons és millor portar-los de llana o sintètics que de cotó.
Necessito una altra illa. Una illa terra endins: Llanchamacocha.
Notícies relacionades
