Tabú (2): El senador
zentauroepp49302271 relato190802191918 /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Els canvis que Trump va provocar a Amèrica del Nord van passar en tants llocs i en tants sentits al mateix temps que durant els primers anys era molt difícil fer una foto completa i encaixar totes les peces disperses per comprendre. Soc un home tímid. La política no m’interessa massa. Les persones com jo som reticents a manifestar la nostra opinió però sabem observar, i jo puc dir-vos una cosa que va passar desapercebuda per a tots els experts analistes: si els polítics es converteixen en pallassos, llavors els pallassos es converteixen en polítics. Això va ser exactament el que va passar en aquest país. I això va ser el que va asfaltar el camí que portaria Bill Haker de la glòria a la catàstrofe.
Si el món era absurd, els còmics podrien guiar-nos pel caos
Mentre la comèdia incomprensible de Donald Trump brollava de la Casa Blanca, molta gent va començar a acudir als còmics per saber què estava passant al seu país. Enmig de la commoció, ells trobaven sense esforç les paraules. Si el món era absurd, ells podrien guiar-nos pel caos. Aquesta sensació va donar un poder enorme als monologuistes i els presentadors de programes nocturns. Mig país estava embravit i l’altre mig, desencisat. Còmics com Bill es van convertir en referents morals per a milions de persones. Amb això vull dir que ell se’n va beneficiar. Aquesta va ser, potser, l’única responsabilitat directa que el meu amic va tenir en el que li va passar.
Els seus monòlegs, que en un altre moment havien sigut àcids i irreverents, es van convertir en peces de denúncia política explícita compostes pels guionistes de la cadena. Els seus antics fans fugien espaordits: Bill s’havia venut a la correcció política, però d’altres acudien a ell. Milions de joves divorciats amb el seu país i furiosos per la deriva feixista de la Casa Blanca s’apropaven a CBA. Convertien instantàniament cada emissió en tendència mundial i Bill disfrutava de l’èxit. El van convidar a pronunciar tants discursos de graduació a les universitats que li haurien fet falta mesos de 60 dies per atendre’ls a tots.
Mentre altres còmics de la seva generació acusaven la falta de llibertat que imposava aquesta època polaritzada i alguns col·legues, com Louis CK, eren triturats amb acarnissament i sense compassió pel mateix moviment que provava de reaccionar davant de Trump, Bill continuava endavant i la seva popularitat no feia sinó créixer. Així va ser fins a la nit en què Norbert Harrison, amb botes texà, jaqueta western i un barret blanc d’ala ampla va penetrar entre aplaudiments desganats i xiuxiuejos hostils a l’estudi de televisió. Eren les deu i dotze minuts de la nit i l’audiència superava tots els rècords habituals del mes de juliol.
La carrera del senador republicà Harrison estava al caire de la dissolució quan va aparèixer Trump com un àngel amb ales d’acer i una metralleta a cada mà. Els ignorants blancs adoraven Harrison tant com el vituperaven a les seves xarxes socials els estudiants universitaris. Durant l’últim lustre, Harrison havia comunicat el seu menyspreu per les minories i les dones amb tal desimboltura que, al seu costat, Donald Tump podia mostrar-se com un tipus assenyat i acurat. Un líder bonàs que restava importància a les paraules del seu senador estrella i acusava els esquerrans d’histèrics i ploriquejadors snowflake.
A Haker i els productors de CBA els agradava convidar personatges menyspreables per riure-se’n en antena
Haker i els productors de CBA ho sabien. Els agradava convidar personatges menyspreables com ell per riure-se’n en antena. Aspiraven a posar-los sota les peülles de les seves contradiccions, col·locats davant del mirall, davant la seva abjecta misèria moral. Dotze minuts abans que Harrison entrés a l’estudi, Haker va ocupar l’escenari i va arrencar amb el seu monòleg. Per la pantalla situada després d’ell van passar les paraules posades entre cometes de Harrison. Haker semblava trobar sense esforç, a cada moment, el comentari sarcàstic ideal. Aquell mateix matí Harrison s’havia referit a un dels seus rivals negres d’Iowa, Bud Brooklyn, de 25 anys, com “el príncep de Bel-Air”. Bill va fer la seva pausa característica i va llançar el seu dard. Si Brooklyn era Will Smith, sens dubte, Norbert Harrison havia de ser Al Bundy.
Mentre el públic de l’estudi acabava de riure, Haker va donar pas al seu convidat. La pantalla on s’havien llegit totes aquelles frases polèmiques es va obrir de bat a bat i el cowboy va penetrar al plató a pas lleuger. Semblava un ésser mitològic brollat de la història d’Amèrica del Nord o un artista de quarta que s’ha preparat a fons per al seu número de cant en un casino de Nebraska. Haker li va estrènyer la mà i el va convidar a asseure’s. Ignorava que estava fent això per última vegada.
