Relats d'estiu
Històries d'amants (4): El del cap de setmana
En Benet decideix emprendre un viatge que, per a ell, és romàntic i que servirà per consolidar el foc d'una relació, sense sospitar que és a les portes de l'infern.
Cadenats de colors decoren el pont d’un parc a Hanover, Alemanya. S’ha convertit en tradició que parelles d’enamorats col·loquin un cadenat com a símbol del seu amor. /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Vaig pensar que s’ho prendria malament. Vull dir que si el primer dia que viatjàvem plegats ja començava a remugar i a dir que no m’agradava allò, i allò altre, i tot plegat, i allò de més enllà, ell podria pensar, amb tota la raó del món, que no és que no m’agradés el lloc on havíem anat a parar sinó que ja no m’agradava ell, en Benet, que havia fet tot d’esforços per poder viure un cap de setmana “inoblidable, d’aquells que forjaran definitivament el nostre amor”. Forjar i amor, d’entrada, tampoc no m’agradava gens, la combinació, vull dir, i aquesta mania que tenia de comparar l’amor amb tot de coses de focs i brases, que a mi em semblava definitivament vulgar.
Vaig pensar que s'ho prendria malament, doncs, i vaig evitar de fer qualsevol comentari
Vaig pensar que s’ho prendria malament, doncs, i vaig evitar de fer qualsevol comentari. M’imaginava que era molt sensible per a aquestes coses i que més valia passar com fos aquell cap de setmana i arribar a diumenge a la nit, cadascú a casa seva, i esperar a dilluns per dir-li, amb un missatge de whats, potser un missatge de veu, que ja ens anirem veient i que tot estava molt bé, però que ara tinc molta feina i no puc respondre als teus requeriments. O més senzill: “Benet, cuida’t. Ja ens trucarem un dia”.
Però no vaig poder resistir. Podia haver triat una ciutat a l’estranger, o un hotelet amb vistes al mar, o un xalet a la muntanya, però resulta que en Benet va optar per un apartament en un poble, a prop de la frontera, que no tenia cap gràcia o que, com a molt, només en tenia dues: era la festa major i venien unes capses de llautó amb unes galetes típiques de la comarca. La segona cosa no m’interessava gens, però gens ni mica. I la primera, mira, no em desagradava, però tampoc no entenia com podia representar, per a en Benet, un reclam que ajudés a consolidar una relació que tot just era a les beceroles. Ens vam instal·lar en aquell apartament, que no tenia cap encant, tot i que l’anunci dels apartaments deia que n’hi havia, d’encant. Vull dir: no tenia vistes, no tenia terrassa, el matalàs era massa tou i, a les parets, en lloc d’haver-hi pedra, que és el mínim que esperes en un apartament de poble, tot era paper pintat, amb unes flors de lis que feien venir mareig. De fet, em vaig marejar, sobretot en el moment en què, tot just arribar, sense ni desfer les maletes, em va dir de fornicar. “Així atiem les brases”, va dir, en la seva línia energètica. Arrapada al capçal del llit, apretant amb força les reixes de ferro del capçal, amb tot d’arabescos que se’m clavaven a les mans, no podia concentrar-me en res més que no fos aquell coi de flors de lis escampades arreu. I acabem i ell diu: “Això és el coi de paradís, ¿no et sembla?”. No cal afegir que no m’ho semblava, més aviat em semblava la cosa més depriment del món, tot i que aquest lloc de privilegi el va guanyar, hores més tard, desbancant a la decoració de l’apartament i a la fornicació amb en Benet, la parella que tocava a la plaça del poble. Es feien dir “Duo de Dos”. La dona, amb una faldilla de lluentons platejats i un jersei escotat, amb tot de perles entaforades al jersei, cantava clàssics de tota la vida. Ell, tocava un piano elèctric, duia corbata de llaç, feia sonar la pandereta de tant en tant i també, de tant en tant, feia la segona veu. No ballava ningú. Era la pista de bàsquet del poble. En Benet i jo preníem un gintònic en unes cadires de tisora. Només corrien per allà uns nens que tiraven petards.
Al menjador, a les fosques, vaig veure un cotxet de nen, atrotinat, rovellat, amb una nina a dins
Vam tornar a l’apartament. Aleshores, després de la desolació, la catàstrofe. Per arribar-hi havíem de travessar un passadís que duia a un menjador i, després, a les habitacions. Al menjador, a les fosques, vaig veure un cotxet de nen, atrotinat, rovellat, amb una nina a dins. I una altra nina que em mirava des d’una urna de vidre, cilíndrica, amb tot de flors seques al voltant. La il·luminació provenia duna bombeta escarransida que et transportava directament a l’infern, un infern trist i desvalgut, inquietant i paorós. Encara tinc a l’ànima aquelles nines i el cotxet. Aquí vaig decidir que ja n’hi havia prou, encara que en Benet s’ho agafés malament. Vaig dir: “Això és terrorífic, Benet! Anem!”. Però ell va contestar: “Justament ara t’anava a comentar que jo trobava que tenia el seu encant”.
Vam anar a dormir. Vaig tenir por que la nina es despertés i em degollés. L’endemà, ens va despertar el soroll d’una radial. En Benet va dir: “Mira, ja ens fan el suc de taronja”. Era una radial, coi! “¿Que no ho sents que és una radial?”. I ell va contestar: “Ai, mira, quina gràcia, potser sí, i jo que m’imaginava un suc de taronja”. L’infern es deu assemblar molt a aquella escena.
