Relats d'estiu
Històries d'amants (3): El dels tatuatges
En Diego es va enamorar d¿uns tatuatges, si és que tal cosa existeix. En tot cas, per a ell va ser real i es va convertir en una obsessió més enllà de la racionalitat
Cadenats de colors decoren el pont d’un parc a Hanover, Alemanya. S’ha convertit en tradició que parelles d’enamorats col·loquin un cadenat com a símbol del seu amor. /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Hi ha coses que no entens i coses que són intolerables. I a vegades, coincideixen. Van coincidir en el cas d’en Diego, que es va enamorar de la noia que venia bitllets a l’estació de tren. Se’n va enamorar amb tanta intensitat que aprofitava qualsevol excusa per plantar-se al seu davant; primer, és clar, amb la idea de comprar bitllets, de rodalies, que són més barats; després, sense una intenció clara que l’ajudés a dissimular el desig. S’asseia en un banc de l’estació i, des d’allà, passava molta estona mirant-la, fent veure que llegia el diari o que esperava algú, tot procurant que els vigilants no sospitessin de la seva actitud. Va arribar a saber l’horari d’aquella noia i s’ho feia venir bé per coincidir amb els seus torns.
Van coincidir en el cas d'en Diego, que es va enamorar de la noia que venia bitllets a l’estació de tren
Tot això, en Diego m’ho va explicar quan li vaig reclamar una explicació sobre la desídia que planava sobre la nostra vida de parella. Els corrents del desig, les marees del temps, són diversos i divergents entre els homes i les dones, encara que siguin amants. Fins i tot es podria dir que, quan són amants, encara s’allunyen amb més fúria. Aquell dia va sanglotar i em va prometre que mai no s’havien dit res, amb la noia de la taquilla (més enllà de les transaccions ferroviàries, és clar), i que, per descomptat, mai no hi havia hagut una relació carnal entre ells dos. Va dir exactament “relació carnal” i això em va fer riure molt, i em va preguntar per què reia i li vaig dir que em feia pixar, allò de la “relació carnal”. I va afegir, després, encara sanglotant, que estava disposat a anar a un metge o allà on fos, “al coi de teràpia que faci falta”, per veure si hi havia manera humana de superar aquella fixació.
No era tolerable que en Diego es comportés d’aquella manera. Tot i que ja sabia que no aniríem més enllà, dolguda com estava per un comportament extraviat i distant, el que em va decidir a deixar la història va ser aquell seu posat tan de xaiet, tan mel·liflu. Tan inconsistent. I el que no vaig entendre, de cap de les maneres, va ser el relat poruc de la seva obsessió.
La noia de la taquilla duia tatuatges, però, pel que em va dir en Diego, no eren tatuatges convencionals, d’aquells que hi ha moltes noies que en duen, com ara un cor tatuat al braç amb el nom d’ella i del seu nòvio, o com ara un llangardaix o una serp o una breu inscripció en japonès que ningú no sap què vol dir. En Diego, tot i que jo li repetia que no volia detalls, es va esforçar a descriure’m els tatuatges, “perquè només així podràs entendre tot el que estic patint”. No el vaig assassinar en aquell precís instant perquè, de fet, també estava encuriosida. No pas perquè m’interessés la pell d’aquella noia, sinó perquè volia saber el límit de la beneiteria d’en Diego. El vaig deixar fer, doncs, tant que insistia: “De fet, més que tatuatges semblen dibuixos animats. Els du a les falanges primeres, totes quatre, vull dir que són quatre perquè al dit gros no en té. I són dibuixos, com si diguéssim, infantils, com si estiguessin pintats per un nen, amb colors que semblen els dels retoladors Carioca ¿saps què vull dir?”. Sí, és clar que ho sabia, els fotuts retoladors Carioca. “I res, que hi té, cireres de dos en dos, enganxades, i unes estrelles, i un cor, però sense el nom de ningú, només el cor, vermell com les cireres, i una lluna i un sol, de color groc, groc llampant”.
Va passar del sanglot a l'excitació, una mena d'eufòria tan infantil com la dels nens quan pinten amb els Carioca
Va passar del sanglot a l’excitació, una mena d’eufòria tan infantil com la dels nens quan pinten amb els Carioca. Era com si en lloc de fer-se perdonar hagués optat per compartir amb mi l’emoció d’aquella descoberta. Com si jo fos la seva mare i m’arrossegués cap a la botiga on havia vist un tren elèctric que no es podia treure del cap. Com si jo li hagués de comprar el tren, bé, per entendre’ns, vull dir la fixació cap a la noia de l’estació. Com si l’haguéssim de compartir.
Al cap d’uns dies, quan el record de Diego ja s’estava esvaint, quan encara no entenia com m’hi havia pogut estar tant de temps, sense intuir quin monstre s’amagava sota l’aparença anodina d’aquell traumatòleg, vaig anar a l’estació. La vaig veure, rere el vidre. Era rossa i anava molt pintada. Tenia els ulls blaus. Vaig concentrar la mirada en els seus dits i vaig comprovar que en Diego tenia raó: aquelles cireres només les havia pogut pintar un nen amb una capsa de Carioques. Vaig demanar un bitllet a Sitges i vaig fer veure que no trobava la targeta, mentre no deixava d’observar cors i llunes i estrelles i sols. I les taronges. Vaig estar a punt de demanar-li que em deixés fer una foto dels dits. Vaig desistir, però. Vaig pensar que s’ho prendria malament.
