La conversió (2): Sucar pa
La infermera va advertir a la meva mare que li sobraven «uns quilets» i que s'hauria de portar «una mica millor» L'expressió del seu rostre va ser d'espant: «¡Un quintar! ¡Un quintar! ¡Peso gairebé un quintar!» Jo no sabia el que era un quintar dit en la s
olerin36711232 barcelona 27 12 2016 otros suple m s salud reportaje sobre o180816202938 /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
La infermera li va fer un pla a mida: substituir el sucre per edulcorant, fer les coses a la planxa en comptes de fregir-les i sobretot vigilar amb el pa. “¿El pa?”, va fer la meva mare sense que em calgués traduir-l’hi. I es va girar cap a mi: “Explica-li que nosaltres ens ho mengem tot amb pa, que el fem servir per agafar les verdures, la carn, el suc, que el pa és com l’aire que respirem, digue-li, digue-li”. La vaig obeir i després li vaig transmetre com vaig poder les explicacions de la infermera en una llengua que no té paraules com carbohidrats, proteïnes o lípids. La qüestió del sucre sí que l’entenia, a la família hi havia uns quants diabètics i la meva mare estava familiaritzada amb la dieta que havien de seguir, però ¡deixar de menjar pa! No vam tenir temps d’allargar la discussió, de dir a la dona de la bata blanca que la meva mare encara era de les que besen qualsevol bocí de pa si queia a terra, que l’embolicava en tela com si fos un nadó, que el partia amb les mans perquè allò de fer servir un ganivet per tallar-lo era una mena de sacrilegi, que quan en sobrava d’un dia per l’altre el torrava damunt d’un braser que tenia a la terrassa o el fregia en oli i quedava cruixent o en feia una sopa amb un sofregit de ceba i tomàquet i moltes espècies. Si amb tot i això s’acabava florint, l’engrunava barrejat amb aigua i el pujava al terrat on criava un parell de gallines. El terrat no era nostre però els veïns que teníem entenien els costums d’una mare com la meva i no havien posat traves quan ella havia decidit instal·lar-hi una gàbia.
De tot això no vaig dir res a la infermera i al final vam arribar a una solució intermèdia: que podia menjar pa però sense sucar-lo. Va ser així com la meva mare es va haver d’acostumar a fer servir la forquilla i a empassar-se els bocins de pa amb una certa tristesa, entre els tres dits, com si els hagués d’enfonsar en el líquid daurat de la salsa però reprimint-se el gest a tothora.
El terrat no era nostre però els veïns que teníem entenien els costums d’una mare com la meva
Vaig dir a la infermera que jo també volia seguir la dieta i encara que la visita no era per a mi, em va pesar i em va mesurar com ho havia fet amb la mare. Em va donar la xifra sense tots aquells diminutius A mi no em sobraven uns “quilets”, més aviat me’n faltaven gràcies a un llarg procés de control ferotge del menjar que havia començat feia anys. La mare no ho sabia, però jo vivia atrapada en el món de les calories i les restriccions, amb el pensament contínuament ocupat en la tasca de cremar el que ingeria i una lluita incessant contra la gana, per dominar un instint tan primari que llavors considerava la meva principal debilitat.
No, la infermera no se’n va adonar, que estava malalta, i la mare ni tan sols sabia que allò de no voler menjar pogués ser una malaltia en ella mateixa. Sabia que hi havia qui perdia la gana fruit d’algun altre mal, d’un disgust molt gros o un espant però el fet que algú volgués privar-se dels aliments expressament li era una idea del tot aliena. Encara més si era per esdevenir extremament magre, un estat que ella associava amb la lletjor i no pas amb la bellesa.
La dieta es va convertir en un ritual compartit només per nosaltres dues. Ningú més feia dieta a casa.
Tot i la discussió sobre el pa, la meva mare va seguir obedientment les indicacions de la infermera i la dieta es va convertir en un ritual compartit només per nosaltres dues. Ningú més feia dieta a casa. Pensàvem quins àpats podíem preparar, compràvem coses que eren només per a nosaltres, com els iogurts descremats que duien cereals. També menjàvem juntes, assegudes totes dues a taula. Jo no l’havia vista mai així. De sobte, tornava a una altra època, quan a casa seva, deia “casa nostra” a les amigues per referir-se a la casa dels seus pares, es reunien totes les dones al voltant d’una taula baixa i es deien les unes a les altres: “Agafa, agafa, agafa que no has menjat res”. Només que ara era jo que li deia: “Mare, això t’ho pots menjar, que no engreixa”. A mi les normes de la infermera em van alliberar una mica de la meva pròpia presó feta de restriccions impossibles, més ferotges que les que ens havia posat ella.
