La conversió (1): Dieta
Vam anar juntes a la cita amb la infermera. Jo li feia de traductora. A aquestes altures potser ja no em necessitava, però quan havia de parlar amb desconeguts, sobretot si eren mestres, metge o infermeres, preferia que jo l'acompanyés.
olerin36711232 barcelona 27 12 2016 otros suple m s salud reportaje sobre o180816202938 /
► Llegiu també els altres capítols dels relats d’estiu
Comprenia gairebé tot el que li deien, però per contestar m’utilitzava a mi d’intèrpret. De vegades em corregia si no explicava bé el que ella havia expressat. Mai m’ho va dir, però crec que li feia vergonya llançar-se a parlar en una llengua que no era la seva. En aquella època encara sortia poc de casa. Una vegada per setmana i per anar a comprar. Ara ho penso i se’m fa estrany que acceptéssim com a normal una situació tan violenta. Tots nosaltres sortíem fora gairebé cada dia sense donar gaire importància al fet de traspassar el llindar per entrar al món exterior, però ella, al carrer, no hi posava els peus més que per a encàrrecs concrets que no pogués delegar en nosaltres: fer la compra gran una vegada per setmana, anar al metge o a fer-se “els papers”. Quan vam començar les visites amb la infermera va passar a sortir dues vegades per setmana i això era molt més del que havia tingut mai.
La infermera li va demanar que pugés a la bàscula i la va anar regulant fins a trobar el pes que li corresponia. Va tardar una estona. La meva mare mirava el procés amb curiositat, esperant que acabés. A mi m’angoixava el moment perquè sabia que, com més tardés la infermera a desplaçar els pesos, més elevada seria la xifra que ens donaria, però la meva mare no tenia ni idea del que un número o un altre representava. No s’havia pesat mai. Li envejava aquesta innocència. Era l’època en què a mi m’obsessionava cada gram del meu cos, analitzava de forma exhaustiva tot el que m’entrava a la boca i vivia pendent dels números que marcava cada matí la bàscula de casa, mesura absoluta de la meva vàlua com a persona, sobretot com a dona. Ella no l’havia utilitzat mai. Les seves preocupacions no havien tingut res a veure amb les dimensions del seu cos i la idea de fer alguna cosa per canviar-lo li era completament aliena. Si vam anar a veure la infermera va ser perquè ens hi havia derivat el metge de capçalera, a qui havíem demanat hora pel mal d’esquena recurrent de la meva mare i unes erupcions que li sortien al clatell i a les espatlles en forma de faves, que li formaven una espècie de mapa en relleu sobre la pell.
La meva mare no havia utilitzat mai la bàscula. Les seves preocupacions no tenien res a veure amb les dimensions del seu cos
La infermera li va dir que ja podia baixar i va anotar alguna cosa al paper que hi havia sobre la taula. Noranta i cinc quilos. A la mare li va parlar amb diminutius: “Som una miqueta per sobre del que tocaria, ens sobren uns quilets; hauríem de portar-nos una mica millor”. I encara gràcies que no va dir “milloret”. La meva mare la va entendre, però no sé si va captar el to condescendent. També li parlava de tu i cridant molt. A les dones com la meva mare ningú els parla de vostè. Jo estava entretinguda amb aquests pensaments i no em vaig adonar de l’expressió d’espant al rostre de la mare. “¡Un quintar! ¡Un quintar! ¡Peso gairebé un quintar!” Jo no sabia el que era un quintar dit en la seva llengua, de la llengua de la meva mare només coneixia les paraules que utilitzàvem en el dia a dia i “quintar” no havia sortit en cap conversa. “¡Com un sac d’ordi!”, va dir, i me la imaginava recordant que difícil que és moure un sac d’aquelles dimensions.
La infermera ens va preguntar com menjàvem i jo vaig esperar que la meva mare contestés per traduir-la, però llavors em va dir: “Va, parla, tu mateixa saps bé què mengem a casa, ¿o és que t’ho he d’explicar ara?" Em vaig parar un moment a pensar-hi perquè feia temps que jo no menjava “el menjar de casa”. Estofats, la meva mare feia estofats cada dia: de carn, de pollastre, de peix, de llegums. Això li permetia tenir l’olla de pressió sobre el foc amb la vàlvula girant i així podia dedicar-se a la resta de tasques, que no s’acabaven mai. Ho explicava a les amigues quan l’anaven a visitar: “Al final, les feines de casa no s’acaben mai”.
“Som una miqueta per sobre del que tocaria, ens sobren uns quilets”, li va dir la infermera
A la infermera li vaig dir jo que la mare no menjava gaire. Ella em va corregir: “Esclar que menjo”. “Però mai et veig asseguda a la taula”. La mare era una mare aspirador, que servia els nostres plats per tandes perquè cada un tenia un horari diferent i ella s’acabava les sobres, fins i tot les engrunes que quedaven sobre l’hule. “No tinc temps de seure, però menjo”. I parlant per a si mateixa continuava xiuxiuejant. “¡Un quintar!”.
