Orgull i prejudici

Aquest any el Pride dura un mes. Formidable, perquè abans ho posaven tot el 28 i era un desfici. Havies d’elegir entre la mani reivindicativa o el festival hedonista. Molts anàvem i veníem com vaques sense esquellot. La divisió, a finals dels 80, entre el Front d’Alliberament Gai i la Coordinadora Gai-Lesbiana va partir el col·lectiu en dos. Combatius contra pragmàtics. Militants negacionistes de la SIDA contra voluntaris que atenien el telèfon rosa explicant la cosa: llepar, endavant; penetrar, sempre amb preservatiu. Uns buscaven culpables i els altres, solucions. Encara bo de les teràpies preexposició que han aconseguit posar fre a l’horror. Qui anava a dir-nos, entre funeral i funeral, que acabaríem en casament.

A mitjans dels 90 les juristes de la Coordi redactaven l’esborrany de la primera llei de parelles de fet de l’Estat, un instrument català, hetero i progre que servia als gais per acompanyar el nòvio de l’hospital al cementiri i que la família del poble no els fes fora del pis. Adoptar nens, ni se us acudeixi. Aquesta primera llei, firmada per Jordi Pujol, va arribar a les portes del Congrés, amb majoria absoluta del PP. Ho van veure clar, això és un colador de maricons, i la van fer enrere. Deu anys més tard un Congrés menys antipàtic aprovava el matrimoni en plena igualtat de drets. Mai hauríem imaginat el 1995 que el 2005 ens casaríem.

El de Madrid ho peta però tampoc un s’ha d’adormir en els cartells. Els drets són aigua al cistell i l’auge de la ultradreta confirma l’abundància d’obrers classistes, negres racistes, dones masclistes i mariques homòfobs. El mapa de l’ILGA registra sis països al món on et maten i 60 on et fiquen pres. Per això tenim motius per estar orgullosos avui, aquí. Uns consellets de l’àvia festaire contra l’ensopiment i el prejudici:

Notícies relacionades

"Vaig pagar el que tocava pagar"

Les residències denuncien l’oblit en el qual van viure la jornada de dilluns

VESTEIX-TE.

Anima’t, noia, que la festa s’ho mereix. És l’ocasió ideal per desempolsegar aquests talons suïcides, embotir-te en els colors de l’arc de Sant Martí i baixar al xinès a buscar mitges de fantasia. Balla. És impossible que de les tantíssimes carrosses no surti una cançó que t’agiti el maluc i et sacsegi l’estèrnum. Beu. Ai, és que no he sortit de l’armari. Per això. Beu. Immoderadament. Lliga. És moment de desplegar la millor versió de tu i viure una segona adolescència. No esperis a la davallada de dilluns, dona, que plorar i cruixir de dents al bitxo li sona a aplaudiment. Aconsegueix PrEP, però ja.