Sense escarafalls

Sense escarafalls

per Josep cuní

2
Es llegeix en minuts
Josep Cuní
Josep Cuní

Periodista.

ver +

A unes quantes hores del veredicte de les urnes gallegues, una intranquil·litat latent sotja la dreta espanyola. Malgrat la dificultat de perdre aquestes eleccions autonòmiques perquè el PP parteix amb un avantatge que li hauria de donar tranquil·litat, la incertesa recorre la seva espina dorsal. Tant pels errors propis avançats al juliol i ara reiterats, com per la salmòdia de l’esquerra vencedora d’uns comicis que històricament se li resisteixen.

Això últim té a veure amb la necessitat de motivar l’electorat progressista més abstencionista en la participació regional que en la general. No obstant, el seu predomini en l’anomenat front atlàntic a diferència de l’interior podria permetre-li el gir que només va aconseguir una vegada. I en coalició, com ara si es dona el cas. Un gir gens fàcil, però estimulant retòricament, que contrasta amb els arguments defensius de qui, a més de la Xunta, es juga el prestigi del líder popular que va abandonar Galícia després de quatre incontestables majories absolutes per poder arribar a una Moncloa atziaga.

Espanya no és Madrid

I és que Espanya no és Madrid encara que s’ho cregui la seva presidenta, però un determinat i potent Madrid sí que vol ser Espanya. Tota. I en l’excés està la seva debilitat. I aquest és l’error d’exportar conceptes vàlids per a un tot, però inútils per a només una part.

Poc li importa a un gallec l’amnistia i, no obstant, el PP l’ha ficat amb calçador per no desactivar un discurs que aquesta setmana s’ha demostrat fal·laç. I tot perquè "una font de màxim nivell" [sic] popular es va deixar anar davant 16mitjans i els va pretendre silenciar posteriorment. I tot el que s’ha desmentit ha xocat amb el relat convertit abans en lema de manifestacions i flagell de govern. Negociació oberta amb Junts, terrorisme inexistent, amnistia estudiada, indult per a Puigdemont assegurat i tot el que es presentés per ser investit. No va ser. I va venir Sánchez amb el mateix i ell sí que es va assegurar l’honor. La glòria la decidirà la història.

En aquest context, i per l’infantil enfrontament independentista, Esquerra Republicana no va voler ser menys i va assegurar un intent de seducció dels populars que no va prosperar. Ho va denunciar Marta Rovira, però la seva protagonista va ser Teresa Jordà i Roura (Ripoll, 19 de juny del 1972).

¿S’asseurien a parlar?

Notícies relacionades

Agost. L’actual diputada va rebre una trucada que va escoltar atentament. El seu interlocutor, Carlos Floriano, col·lega del PP. La proposta era de sondeig. ¿S’asseurien a parlar? Ella va contestar que ho veia difícil, però que ho consultaria. El resultat és conegut.

L’episodi demostra la capacitat per al diàleg obert sense renunciar a res de l’exalcaldessa i exconsellera. I al contrari del que ara predomina, mantenir ponts i no perdre de vista l’obligació davant la devoció. Ja ho va fer, per exemple, quan José Bono va visitar Ripoll com a ministre de Defensa i el va rebre com marca el protocol. A la vorera de davant, una concentració de repulsa que en altres condicions hauria comptat amb la seva presència. Però no va sucumbir a la temptació perquè la historiadora va saber què representava i quina era la seva responsabilitat. La mateixa que ara fa que defensi la feina a Madrid i l’expliqui amb la frescor de qui no necessita falsedats perquè es creu el que fa i ho explica tal qual. Fins i tot amb alguna paraulota. Amb naturalitat, la posa més difícil.

Temes:

Marta Rovira