Sense escarafalls

Això últim té a veure amb la necessitat de motivar l’electorat progressista més abstencionista en la participació regional que en la general. No obstant, el seu predomini en l’anomenat front atlàntic a diferència de l’interior podria permetre-li el gir que només va aconseguir una vegada. I en coalició, com ara si es dona el cas. Un gir gens fàcil, però estimulant retòricament, que contrasta amb els arguments defensius de qui, a més de la Xunta, es juga el prestigi del líder popular que va abandonar Galícia després de quatre incontestables majories absolutes per poder arribar a una Moncloa atziaga.

Espanya no és Madrid

I és que Espanya no és Madrid encara que s’ho cregui la seva presidenta, però un determinat i potent Madrid sí que vol ser Espanya. Tota. I en l’excés està la seva debilitat. I aquest és l’error d’exportar conceptes vàlids per a un tot, però inútils per a només una part.

Poc li importa a un gallec l’amnistia i, no obstant, el PP l’ha ficat amb calçador per no desactivar un discurs que aquesta setmana s’ha demostrat fal·laç. I tot perquè "una font de màxim nivell" [sic] popular es va deixar anar davant 16mitjans i els va pretendre silenciar posteriorment. I tot el que s’ha desmentit ha xocat amb el relat convertit abans en lema de manifestacions i flagell de govern. Negociació oberta amb Junts, terrorisme inexistent, amnistia estudiada, indult per a Puigdemont assegurat i tot el que es presentés per ser investit. No va ser. I va venir Sánchez amb el mateix i ell sí que es va assegurar l’honor. La glòria la decidirà la història.

En aquest context, i per l’infantil enfrontament independentista, Esquerra Republicana no va voler ser menys i va assegurar un intent de seducció dels populars que no va prosperar. Ho va denunciar Marta Rovira, però la seva protagonista va ser Teresa Jordà i Roura (Ripoll, 19 de juny del 1972).

¿S’asseurien a parlar?

Notícies relacionades

Els barons del PSOE reclamen al líder que faci un tomb a l’Executiva

La ponència política del PP rebutja posar un cordó sanitari a Vox

Agost. L’actual diputada va rebre una trucada que va escoltar atentament. El seu interlocutor, Carlos Floriano, col·lega del PP. La proposta era de sondeig. ¿S’asseurien a parlar? Ella va contestar que ho veia difícil, però que ho consultaria. El resultat és conegut.

L’episodi demostra la capacitat per al diàleg obert sense renunciar a res de l’exalcaldessa i exconsellera. I al contrari del que ara predomina, mantenir ponts i no perdre de vista l’obligació davant la devoció. Ja ho va fer, per exemple, quan José Bono va visitar Ripoll com a ministre de Defensa i el va rebre com marca el protocol. A la vorera de davant, una concentració de repulsa que en altres condicions hauria comptat amb la seva presència. Però no va sucumbir a la temptació perquè la historiadora va saber què representava i quina era la seva responsabilitat. La mateixa que ara fa que defensi la feina a Madrid i l’expliqui amb la frescor de qui no necessita falsedats perquè es creu el que fa i ho explica tal qual. Fins i tot amb alguna paraulota. Amb naturalitat, la posa més difícil.